En temps de política populista, té certa lògica que la política es fixi en el que és popular. I, per definició, poques coses són més populars que el pop. Les cançons, com a himnes urbans, tenen capacitat de fer sentir i mobilitzar. La política populista –amb Donald Trump com a vaixell insígnia, però no com a única peça de la flota, ni als EUA ni en la història– recorre cada vegada amb més freqüència a cançons populars per mobilitzar l’electorat o seduir nous votants. I, amb més o menys força, des del dret legal o el moral i ètic, el món de la cançó comença a dir prou.
Els últims han estat els nord-americans Semisonic, però la llista continuarà creixent. La banda va demanar a Trump que no fes servir la seva cançó Closing time a les seves publicacions en xarxes socials. “Ni ho autoritzem, ni ho perdonem. I no, no ens ho van demanar”, asseguraven en un comunicat en què donaven a entendre que la mecànica de la maquinària trumpista en aquest sentit es resumeix a utilitzar primer, preguntar després.
De totes maneres, seria erroni pensar que el president de l’ànsia aranzelària és l’únic amb actitud llibertària a l’hora d’utilitzar música feta per i per a d’altres. Ronald Reagan ja va tenir una seriosa disputa amb Bruce Springsteen el 1984. El llavors president dels EUA va utilitzar el Born in the USA del Bossen la campanya per a la reelecció. Springsteen es va negar que ho continués fent: la cançó era per als desfavorits, no per encoratjar el capitalisme de masses.
Per altres motius, i més recentment, Jackson Browne va recriminar a John McCain que utilitzés les seves cançons sense permís en la campanya presidencial del 2008. El senador va demanar disculpes al músic. Les queixes no només són d’artistes cap a polítics republicans. Sam Moore, de Sam & Dave, va exigir a Obama que no fes servir, també el 2008, el seu Hold on I’m comin’ en actes polítics. “El meu vot és una qüestió exclusivament privada entre l’urna i jo”, va dir.
L’antropòloga Francisca Cornejo defensa la vigència de la “propietat ètica” dels col·lectius
Francisca Cornejo és antropòloga social per la Universitat de Xile, i prepara una tesi doctoral sobre política i cançons populars a la Universitat Complutense de Madrid. Els casos anteriors, explica, no són simples desacords comercials per un conflicte d’autoria. Algunes cançons tenen més càrrega emocional i es converteixen en himnes urbans. “Els himnes urbans –explica– tenen un caràcter col·lectiu, d’identificació. Són portadors d’emocions que expressen causes amb què els col·lectius s’identifiquen”.
Així doncs, s’entén que Springsteen rebutgés que els yuppiesde Reagan ballessin al so d’una cançó que parla sobre els infortunats que viuen sense destí. Les cançons que es converteixen en himnes “donen cohesió i sentit a les causes, són vehicles per a la catarsi col·lectiva”, afirma Cornejo. I afegeix que aquest vincle s’expressa també com “un ritu que actualitza els sentits de la cançó i reforça la identitat col·lectiva”.
Un cas singular, i recent, és el de Village People i el seu himne YMCA . Profundament associat a la cultura gai, però també a la festa, el 2020 la cançó va entrar al registre de la Biblioteca del Congrés pel seu caràcter “significatiu per a la cultura”. D’aquesta manera va passar a ser –en termes morals, almenys– una cançó transversal. Quan va anunciar la seva campanya per a una segona presidència, Donald Trump va començar a utilitzar-lo als mítings... Amb l’aplaudiment d’uns fidels que no veien en la cançó un himne del que avui anomenaríem cultura woke, sinó com una celebració. “La nostàlgia té un paper important en els votants de Trump”, explicava A. Jamie Saris, professor associat del departament d’ Antropologia de la Universitat de Maynooth, a la BBC . I subratllava que, per l’arc veterà de la generació MAGA, YMCA és un himne de joventut. I de “masculinitat nord-americana”, afegia Saris. Convé recordar que els Village People sortien a escena disfressats, entre altres coses, de vaquers, policies i treballadors de la construcció: tres grups socials que, avui i ara, són fidels partidaris de Trump.
El cercle es va tancar quan Village People va anunciar que actuaria per a Trump. “El sentit d’un himne no és estàtic: pot canviar al llarg del temps, i pot generar tensions en aquest canvi del sentit original”, explica Cornejo. Malgrat que per l’antropòloga “hi ha llibertat per a l’ús de les cançons”, és innegable que “hi ha sentiments de pertinença molt grans que hi estan associats”. Per això, “que col·lectius oposats les utilitzin genera sensació d’apropiació indeguda, perquè no es comparteixen idees amb el nou grup que aspira a representar-se en la cançó”.
“Les societats viuen a partir dels símbols, perquè necessiten cohesió”, insisteix Cornejo, que, de totes maneres, descarta que hi hagi una propietat “moral” dels símbols com hi ha una propietat intel·lectual. “Però sí que hi ha –sosté– una propietat ètica respecte a la consciència col·lectiva que es genera entorn de la cançó”. Aquesta consciència, aquesta militància política que converteix les cançons en himnes, també les transforma en camps de batalla.
Perquè “una societat dialogant ha de tenir respecte per aquests universos simbòlics”, adverteix Cornejo. I emfasitza un terme, dialogant , que sembla en vies extinció. Perquè, encara que un músic cridi “No amb els meus acords”, un polític sempre podrà replicar “Sí amb la meva autoritat”. I aquesta és la base del problema.
