Xarxes socials solitàries
El revers de l’exaltació de l’ego que culmina a les xarxes socials és la solitud, que Angelats percep com a creixent i proporcional a l’individualisme imperant que proposen. De la mateixa manera, encara que la nostra esperança de vida augmenti cada any, no ho fa en paral·lel a la qualitat dels que hem viscut, ja que la veritable salut requereix relacions, calidesa de tracte, sentit de pertinença a la comunitat i no se substitueixen amb consumisme, començant pel de la cada vegada més abundant medicació i les seves conseqüències indesitjables. Desertem, adverteix Angelats, de l’espiritualitat compartida per banalitzar-la i projectar-la en imitacions esportives, culturals o ideològiques que ens venen com a satisfactòries. I pregunta: “Per què no ens satisfan?”.
És dolent o bo que els capellans no portin sotana ni clergyman ?
És normal. En 2000 anys, hi ha hagut de tot, i ara, també.
L’experiència humana pot ser-ho sense espiritualitat?
L’espiritualitat és irrenunciable, perquè, sense, no ens realitzem com a persones. I la mística és la lucidesa de l’esperit profund que compartim totes les persones.
Pots ignorar-la i viure molt feliç?
L’espiritualitat i la mística les pots menysprear; però menysprearies un patrimoni intangible de la humanitat amb múltiples expressions, com vivències i experiències compartides comunitàriament.
Alguns tecnòlegs ignoren la religió i acaben creant la singularitat tecnològica.
És cert que patim una crisi evident en les institucions religioses...
No anem a l’església, però sacralitzem un camp de futbol?
En efecte, com que per als humans la dimensió espiritual és irrenunciable, encara que abandonem la religió institucionalitzada i les esglésies la projectem en altres capelles i capelletes culturals, esportives, socials, ideològiques, polítiques...
No són també rituals compartits que exigeixen fe?
Aquests últims anys, s’ha generalitzat el menyspreu envers la religió institucionalitzada i també són evidents els intents de banalitzar-la com els que cita.
Som així més lliures o només ens privem de part del nostre ésser humans?
Ens privem de la nostra dimensió espiritual adulta i madura; de la nostra dimensió mística i de la religiosa, que no deixa de ser relació i comunitat...
Al cap i a la fi, r eligió ve del llatí religare , unir.
Sense aquesta dimensió d’espiritualitat en comú viscuda i compartida de forma honesta i sense dogmatismes, perdem la llibertat personal i de consciència.
I què tenim, a canvi?
A canvi, només ens ofereixen consumisme exacerbat; tergiversació i manipulació informativa... Estem en una societat que ofega la llibertat.
Com?
Des del punt de vista polític, està clar; des de l’econòmic, amb consumisme exacerbat; en el social i ideològic, amb tergiversació i manipulació informativa... Interessa que no pensem, que es perdi l’esperit crític i amb ell, la comunitat: la iniciativa comunitària.
A qui l’interessa que la perdem?
Es polititza tot. No necessitem tants polítics. La societat civil té molts altres ressorts per organitzar-se. Una cosa és la democràcia i una altra, la partitocràcia que avui ho ha envaït tot.
Com retornaria iniciativa i poder a la societat civil?
Els partits han de respectar el principi de subsidiarietat. El que es pot resoldre a casa no fa falta que ho resolguin ells. En canvi, exercir la dimensió religiosa és estar del costat de l’alliberament de les persones de manera personal i també comunitària.
Per què el molesta la partitocràcia?
Perquè està al servei d’altres interessos que no són els de la comunitat i cada vegada més persones i grups en són conscients.
Quins grups?
Els que saben que la responsabilitat i el compromís ètic no depenen de la llibertat del jo que ara ho envaeix tot, sinó del respecte i el reconeixement de l’altre.
Potser la comunitat avui ja no és tan necessària: abans, sense comunitat mories.
Potser és cert que el suport de la comunitat i la vida espiritual compartida no són tan necessàries en l’aspecte material...
Abans, si emmalalties i no et cuidava algú, mories sense remei: avui, ja no.
Però avui es va prenent consciència que la salut humana no és només material... Necessitem relacions, proximitat, calidesa de tracte, sentit de pertànyer a una comunitat...
A més de sanitat universal de qualitat?
A més, i amb ells. Perquè pots tenir aquestes cures materials i estar molt sol. La gent està molt sola.
En què ho percep, vostè?
No és casualitat que cada vegada gastem més en medicació... La qual cosa té conseqüències.
Som menys pobres que antigament, però també menys feliços?
Patim un malestar col·lectiu. Aquest no trobar-se del tot bé. Tot això que et venen com a experiències satisfactòries... , per què no et satisfan?
Què és més viu, avui, del que ens va llegar Joan Maragall?
El diàleg entre la raó, el pensament i la cultura d’un intel·lectual amb sensibilitat poètica. Ara celebrem que fa 35 anys que la Fundació Joan Maragall treballa per mantenir viu aquest diàleg.
