El primer que va fer Mark Carney després de ser elegit primer ministre del Canadà, al març, va ser anar a París i Londres per entrevistar-se amb el president Emmanuel Macron i el primer ministre Keir Starmer. Que la primera sortida a l’exterior del cap del Govern canadenc no fos als Estats Units –una primícia– dona la mesura de la ruptura històrica entre els dos països. “Aquesta relació, basada en una integració cada vegada més profunda de les nostres economies i en una estreta cooperació militar i de seguretat, s’ha acabat”, va constatar Carney després dels atacs –en forma d’aranzels i bravates annexionistes– del president dels EUA, Donald Trump.
A París, el premier canadenc va expressar la voluntat del seu país de reforçar els vincles amb Europa –“ És més important que mai”, va subratllar– i va recordar, per si calgués, que “el Canadà és el país no europeu més europeu”. I Carney, que a més del del Canadà va ser governador del Banc d’ Anglaterra (2013-2020), encara més.
Atesa l’aproximació del Canadà a Europa, hi ha qui en suggereix la integració a la UE
El Canadà podria acabar sent membre de la Unió Europea? D’atributs no li’n faltarien: des de les seves arrels europees i els vincles històrics amb Europa, expressats en el fet de tenir com a sobirà el rei Carles III d’ Anglaterra, fins a compartir una petita frontera terrestre amb Dinamarca (a la petita i deshabitada illa de Hans, situada al canal Kennedy, entre el Canadà i Grenlàndia). Alguns mitjans han especulat amb aquesta possibilitat –el setmanari britànic The Economist així ho defensava en el seu número del 2 del gener, abans del sisme del retorn efectiu de Trump a la Casa Blanca– i hi ha enquestes que li donen pàbul: segons un sondeig d’ Abacus Data del 10 de març, el 46% dels canadencs donarien suport al fet que el Canadà es convertís en membre de la UE, per 29% en contra i 25% d’indecisos.
Més enllà d’aquestes mostres de complicitat, no sembla que una adhesió a la UE sigui realment a l’agenda. Però el que sí que denota és la determinació d’ Otawa d’acostar-se a Europa i estrènyer la cooperació en tots els àmbits. Així ho confirma el fet que el Canadà sigui un dels països extracomunitaris que s’ha afegit a l’anomenada “coalició de voluntaris” que, liderada per França i el Regne Unit, vol articular una acció comuna en defensa d’ Ucraïna davant la mutabilitat dels EUA.
Soldats nord-americans a l’aeroport polonès deJasionka-Rzeszów, a prop d’Ucraïna
Per als qui no ho veuen clar, divendres 11 d’abril hi va haver una conjunció astral esclaridora. Mentre a la seu de l’OTAN, a Brussel·les, es reunien els països occidentals compromesos amb Ucraïna amb l’excepcional absència dels Estats Units –el secretari de Defensa, Pete Hegseth, connectat per videoconferència, només hi va ser com a “observador”–, a 2.400 quilòmetres d’allà, a Sant Petersburg, el president rus, Vladímir Putin, rebia entre somriures i amabilitats Steve Witkoff, l’enviat especial de Trump per al conflicte d’ Ucraïna.
Una coincidència així era un calculat missatge dirigit per Washington als seus aliats? Un gest cap a Moscou? En tot cas, el significat no va poder ser més diàfan. Per si calguessin més senyals, aquella mateixa setmana es va saber que l’exèrcit nord-americà havia decidit retirar les forces de reacció ràpida de la 82a Divisió Aerotransportada de l’aeroport polonès de Jasionka, a Rzeszów, a 70 quilòmetres de la frontera amb Ucraïna, peça clau al dispositiu d’enviament d’ajuda militar a Kíiv. La seva presència era una clàusula de seguretat davant Moscou.
Ja podia Marco Rubio, el secretari d’Estat, mirar de tranquil·litzar la resta de membres de l’OTAN, una setmana abans, reiterant el compromís dels EUA amb l’ Aliança, que les seves paraules han trigat poc a perdre el seu llustre. Els missatges de l’impetuós i erràtic inquilí de la Casa Blanca –i de l’equip de hooligans que el secunden– van més aviat en sentit contrari. Hegseth mateix ho va deixar clar als aliats al febrer: “Les dures realitats estratègiques impedeixen que els EUA se centrin principalment en la seguretat d’Europa”. I ja hi ha qui a Washington comença a plantejar una retirada parcial de les tropes desplegades al continent (de fins a 20.000 soldats)
Alguns analistes, com Ian Bremmer, de l’ Eurasia Group, consideren que Trump ha precipitat “el final de la relació transatlàntica tal com la coneixem”. I d’altres, com Ivo H. Daalder, director executiu del Consell d’ Afers Globals de Chicago i exambaixador dels EUA davant l’OTAN (2009-2013), vaticinava a Foreign Affairs una Aliança Atlàntica sense Washington: “Atesos els canvis fonamentals en la política exterior dels Estats Units sota el Govern de Trump, el següent pas més urgent per a la resta de l’OTAN és imaginar un futur sense els EUA i posicionar l’aliança perquè triomfi malgrat tot”, escrivia.
D’alguna manera, els europeus ja han començat a reaccionar. I no només augmentant les despeses de defensa. L’imminent canceller d’ Alemanya, Friedrich Merz, s’ha fixat com a prioritat que “Europa aconsegueixi la independència dels EUA” i ha proposat de crear una “comunitat europea de la defensa” integrada per la UE, el Regne Unit i Noruega (país, per cert, on –tot i que minoritari– està creixent el suport a l’ingrés a la UE, que en dos anys ha passat del 27% al 37%).
De fet, és una cosa que a la pràctica ja està començant a funcionar: en la coalició pro Ucraïna ja hi participen el Regne Unit i Noruega, a més de Turquia (l’aliat de l’OTAN, temps enrere candidat a l’adhesió, amb l’exèrcit més gran després del dels EUA). I aquests tres països han estat incorporats per la Comissió Europea al nou programa de defensa europeu – Security Action for Europe (SAFE)– amb una línia de crèdit de 150.000 milions d’euros. Juntament amb el Canadà, s’està forjant una recomposta aliança transatlàntica.
