Es pot ser un gran periodista i tenir un cor enorme? Sí que es pot. No és un exemple freqüent, però es poden conjugar els dos atributs. Aquests eren els trets principals del nostre company i amic Óscar Muñoz. Per als lectors, per als qui no el coneguéssiu personalment, abandoneu la idea que aquest i altres magnífics obituaris publicats pels seus amics Silvia, Ramon, Luis i el del director són fruit de la condescendència habitual que s’expressa respecte a les obres dels finats.
L’Óscar va ser un home gran i la seva categoria moral, personal i professional la demostrava des del treball i la discreció. Jordi Juan recordava al seu article el contrast que suposava la personalitat de Muñoz a les redaccions, autèntics vivers de vanitats perquè la professió porta a això. Al lluïment, a la competitivitat. L’ Óscar vivia de manera intensa el periodisme, però ell no transformava en ego la feina ben feta. No penseu que el nostre amic era un periodista conformista. Ni de bon tros. Lluitava com el més voraç dels reporters, però la seva satisfacció no era assaborir l’èxit personal, sinó que era feliç amb el triomf col·lectiu. Si em permeteu la comparació, va ser el més semblant en una secció al paper que va exercir Sergio Busquets al Barça de Guardiola. No tenia voluntat de prima donna, però la seva feina era essencial perquè l’èxit s’instal·lés a l’equip.
La seva satisfacció no era assaborir l’èxit personal, Óscar Muñoz era feliç amb el triomf col·lectiu
Vaig tenir el plaer i l’honor de dirigir el Vivir de La Vanguardia cinc anys llargs. La secció, prebendes de l’enyorat periodisme clàssic, era nombrosa en efectius i magnífica en la qualitat dels membres. L’ Óscar era dels joves del grup, però era essencial per a nosaltres. Fiable, rigorós, perfeccionista, afable, la seva presència aportava la tranquil·litat en majúscules que la feina que lliuraria era immaculada.
Silvia Angulo, al sepeli, va rememorar molts petits detalls del seu estimat Óscar i va recordar com gaudia de les petites coses. No es tornava boig amb el caviar ni les angules. Ell gaudia de moments i aspectes simples de la vida. Fa poques setmanes Ketty Calatayud va quedar amb ell per dinar i em va avisar. Em feia il·lusió tornar a veure’l després d’un temps. Vam dinar en un d’aquests llocs de menú sense pretensions i ja em va advertir que no em perdés el flam que tenien. Vam parlar de periodisme, de com ens ho vam passar de bé en el passat, i a l’hora de les postres no vaig voler prendre-li la il·lusió i vaig atendre la seva recomanació. Vaig gaudir de les postres, però més de com les devorava el camarada. Entre rialles, amb l’optimisme vital que el feia disputar els partits de la seva vida amb determinació, l’Óscar era capaç de trobar una veta de felicitat en detalls que molta gent de vegades no detecta. Amic, trobarem a faltar la teva immensa humanitat.