Me’n faig creus d’ençà que vaig llegir que el rei emèrit demandava l’expresident de Cantàbria i Frau Corinna en defensa del seu malmès honor. Joan Carles I és un home de certa edat i pot cometre errors, però cal suposar que una legió d’assessors hauria de mitjançar entre la seva voluntat i els seus actes a fi d’evitar despropòsits d’aquesta mena. Tot em porta a pensar que ha hagut de ser el seu net, el lleial Froilán de Marichalar, que ha canviat l’Opium Beach Club de Marbella per Abu Dhabi, l’estrateg del disbarat.
Deixem de banda la qüestió que anar als tribunals davant Revilla és com posar-li una demanda al Follonero: l’ocasió d’or perquè aquest estakhanovista de les tertúlies acabi de tirar l’ancià rei entre les potes dels cavalls. I deixem també de banda que demandar l’antiga amant pel que ella pugui dir a la xarxa de procediments que ha teixit per plomar l’incaut coronat és com retreure-li a l’ escorpí de Schopenhauer el seu caràcter.
L’essencial és que les dues denúncies evidencien impotència, frustració i (pitjor) un estrepitós abandonament d’aquella dignitat màgica i una mica irracional de la qual ha de gaudir la institució monàrquica. El rei no posa demandes contra l’honor: o es bat en duel o envia el fiscal de la Corona perquè ajusti els comptes. O, encara millor, s’entossudeix en un silenci olímpic que, almenys, no regala combustible als seus enemics íntims.
No sembla que els que han redactat les demandes hagin advertit el rei de la dimensió dinàmica de l’honor. Ras i curt: tots tenim honor, però, en funció de les nostres conductes, uns més que d’altres. Hi ha un honor consubstancial a la dignitat humana i universal (l’estàtic), i un altre que depèn de les pròpies obres. D’aquí, anomenar defraudador el que defrauda revesteix una naturalesa completament diferent de la difamació i la injúria.
Les denúncies de Joan Carles evidencien impotència, frustració i abandó de la dignitat ‘màgica’ de la Corona
Em podreu dir –i direu bé– que el rei emèrit no ha estat condemnat mai ni per corrupció ni per frau fiscal. Però no és menys cert que, havent-hi indicis poderosos de cert cinisme econòmic, tota sanció ha estat bloquejada per aquell especialíssim fur que tenen els reis i que, per això mateix, hauria d’aconsellar-los el silenci irat dels cims.
És impossible veure en aquestes demandes més que l’equivocada percepció d’un home que va encarnar una institució respectada per molts espanyols. Fins i tot els que no hem estat monàrquics sabem que Joan Carles I va ser un rei estimat i popular. I per molt que pensi, com Thomas Paine, que un rei hereditari és una proposta tan absurda com un metge o un matemàtic hereditaris, en els bons dies de l’emèrit vam poder percebre la màgia del tron, una ficció inútil que, al llarg d’alguns anys durs, va resultar ser de força utilitat. La utilitat simbòlica que pot tenir la continuïtat d’un país al marge del partidisme.
Lee tambiénAlves, Le Pen i els maleïts jutges
Tots coneixem aquesta màgia, l’efecte hipnòtic del glamur que fa que fins i tot els radicals quedin embadalits amb les fotos en topless de les royals europees a Saint- Tropez; la tolerància social, tenyida d’admiració, envers una parentela reial més o menys ociosa, que salta de matrimoni en matrimoni i que, en bon nombre de casos, no se li recorda una ocupació productiva. Però si estem disposats a admirar (i sufragar) una cosa que va contra el sentit comú, una misteriosa alquímia immanent que defensa les lleis i la unitat del país amb posats a Mallorca i fotos a Baqueira, un conte de fades de princeses navegants i idil·lis insubstancials i nits a Sotogrande, és a canvi d’una cosa que Felip VI sembla que ha entès perfectament.
A la Primera Guerra Mundial, la reina Mary visitava soldats britànics en un hospital de campanya, quan un dels seus fills menors li va dir que estava cansat i no li agradaven els hospitals. La reina se’l va mirar impertèrrita i va respondre: “Som la família reial. No ens cansem mai i ens encanten els hospitals”. La fórmula és senzilla, però costosa quan de la monarquia només es pot esperar la dignitat i l’operativitat del símbol: l’honor i l’afecte que sorgeixen de l’exemplaritat i ens convencen de la utilitat de l’inútil. A ningú no li importa que el rei guanyi un plet a Revilla, el que no se li perdonarà és que malbarati el que quedava de la seva antiga màgia.