L’excel·lent pel·lícula Conclave , que va ser nominada per a l’Oscar, és impactant perquè mostra obertament el que ja se sabia però no era prudent propagar: com en totes les assemblees que trien un líder, als conclaves de l’Església catòlica per triar el Papa hi ha candidatures, conspiracions, coalicions i traïcions.
Al principi de l’Església no era així perquè s’esperava que el triat ho seria per la veu de Déu. El bisbe de Roma era triat, com els altres bisbes, per aclamació dels fidels a la plaça major: Vox populi, vox Dei . La unanimitat espontània es va fer menys evident a mesura que l’Església es va ampliar i va créixer la rivalitat entre el Papa i el Sacre Emperador Roma per nomenar o vetar l’altre. Els que perdien el contenciós, a vegades es rebel·laven. Fins al segle XII, va haver-hi almenys trenta-un antipapes que van ser proclamats en pugna amb l’altre guanyador i reconeguts per algunes faccions. En tot just cent anys entorn de l’any 1000, dotze papes van ser expulsats del tron, cinc van ser enviats a l’exili i cinc van ser assassinats.
Potser ara tocaria un nord-americà, un africà o un asiàtic
Per reforçar l’autonomia eclesiàstica i evitar les pressions directes, al segle XI l’elecció del Papa va deixar de ser tumultuosa al carrer i es va transferir als cardenals. Es continuava entenent que havia de ser per unanimitat, com a prova inequívoca que reflectia la voluntat divina. Es podia reproduir l’aclamació, ara pels cardenals que podien desfilar en rotlle per la sala per mostrar el seu entusiasme per un candidat, o deixar que prengués la decisió la senior pars dels cardenals-bisbes que tenien prioritat sobre la maior pars dels mers sacerdots i diaques, o delegar en un petit comitè.
La dificultat era no sols evitar els aldarulls, sinó la tossudesa de qualsevol cardenal que impedís la unanimitat. Al segle XII es va haver de rebaixar el requeriment i es va adoptar la regla dels dos terços.
El papa Gregori X va instruir que “no és el zel amb el zel ni el mèrit amb el mèrit el que s’ha de comparar, sinó només els números amb els números”. I com va pronunciar el papa Pius II: “El que es fa per dos terços del Sacre Col·legi [de cardenals] està fet sens dubte per l’Esperit Sant, i cal no oposar-s’hi”.
Tot i això, les deliberacions s’allargaven i allargaven; en algunes ocasions l’elecció del nou Papa va prendre diversos mesos i fins a gairebé tres anys. Alguns perdedors no acceptaven el resultat i tornaven a sortir antipapes: va arribar a haver-hi tres papes simultanis, incloent-hi el famós papa Lluna, súbdit de la Corona d’Aragó, que es va refugiar a Peníscola, on hi ha una sòlida escultura seva.
Per agilitzar l’elecció, al segle XIII, el papa Celestí V, que no havia estat cardenal i era conegut com “l’ermità octogenari”, va resoldre tancar els cardenals sota clau, és a dir, con-clave, sense paga i a partir del novè dia a pa, aigua i vi, fins que rebessin la inspiració de l’Esperit Sant. Com es pot imaginar, així tenien més incentius per arribar ràpidament a un acord.
Aquest és el procediment actualment vigent: l’elecció pel conclave de cardenals per dos terços. Durant molt de temps, una situació bastant freqüent implicava dos candidats italians, un més conservador que l’altre, que es bloquejaven mútuament; després de diversos dies de votar i votar en secret, es recorria a un cardenal menys conegut que no polaritzava tant –en teoria de jocs se’n diu un “punt focal”. Segons una informació secreta, el 1978 el cardenal polonès Wojtyla havia obtingut només cinc vots en la primera ronda, però, davant el bloqueig, va ser sobtadament elegit com a candidat focal al final del segon dia.
Una vegada convertit en el papa Joan Pau II, va mantenir la regla de dos terços en les votacions durant quatre dies a quatre votacions per dia, però va introduir la majoria de la meitat més un a partir del cinquè dia, i després de 34 rondes sense majoria, és a dir, en el novè dia, el vot entre només els dos candidats que haguessin obtingut més vots, però requerint una altra vegada dos terços. Tot això va escurçar els processos. Tant el cardenal Ratzinger el 2005 com el cardenal Bergoglio el 2013 van ser elegits al segon dia de la reunió. Abans de dimitir als 85 anys, el papa Benet XVI va restablir el requeriment constant de dos terços per així assegurar un consens més gran entre els electors.
Un polonès, un alemany i un argentí després de gairebé dos mil anys d’italians. Potser ara tocaria un nord-americà, un africà o un asiàtic. No crec que un llatí androgin com a la pel·lícula. Qui sap; el procediment actual és més operatiu que els de períodes històrics passats, però l’elecció és imprevisible i sempre sorprèn perquè, malgrat totes les conspiracions i maniobres, molts cardenals sí que esperen alguna cosa que s’assembli a una sobtada, santa inspiració espiritual.