Uns empresaris indis reobren el restaurant Pitarra al Gòtic

L’històric i mític restaurant Pitarra (Avinyó, 56), que el 1890 es va inaugurar amb el nom de Can Cisco i va merèixer passat un temps exhibir el cognom del popular escriptor, va reobrir dijous passat. Bona notícia, després del que per desgràcia ha passat.

L’etapa que el 1987 havien protagonitzat amb excel·lència, estil i sensibilitat els germans Jaume i Marc Roig es va acabar el 2018: el negoci va tancar a causa de la malaltia mortal que aquest patia des de feia un temps. La seva sensibilitat cultural havia convertit aquest lloc històric i venerat en un museu consagrat a Pitarra. Rellotges, objectes i retrats desbordaven els espais; aquesta destacada col·lecció es va vendre. En canvi, el variat i interessant arxiu literari el va acceptar custodiar l’Ateneu Barcelonès.

El restaurant va passar després a mans d’un irlandès que va arrasar bona part de l’interior per convertir-lo en un pub. Va ser llavors quan, esverat, vaig proposar a Hermann Bonnín, creditor de tant prestigi al món teatral, que plantés davant d’aquell portal una càmera per filmar la denúncia proclamada per figures rellevants de l’escena i la cultura local, i llançar-la als quatre vents a fi que l’Ajuntament reaccionés davant aquell perill. Va ser incomprensible i fins i tot aberrant que el restaurant no hagués merescut ser inclòs al catàleg d’emblemàtics creat el 2014 sota el mandat de l’alcalde Trias. El cas va ser que la taverna irlandesa no va durar més de tres mesos. I va tornar a abaixar la persiana, tancament que per desgràcia ha durat fins ara, en què ha passat a mans d’empresaris indis. S’han mostrat respectuosos amb el poc que restava del passat, per exemple part del mobiliari.

Carles Hubert hi va instal·lar una rellotgeria i habitatge, que amb la seva mort va passar a mans del nebot Pitarra. Aquest hi va afegir un taller. Però el més transcendent va ser que en hores mortes es va dedicar a escriure aïllat i inspirat en la rebotiga de l’entresol, proveït d’una finestra d’allò més estratègica: li permetia vigilar el negoci.

En aquell salonet acollidor i tranquil, presidit per un escut de Barcelona i el perfil d’un gat negre superposat, es va convertir en emblema de la botiga amb aquest lema inscrit: “Rebotiga d’en Pitarra, bressol del teatre català”.

I és que era la seu d’una tertúlia literària cridada a ser transcendent en l’esdevenidor de l’escena local. Almirall, Clavé, Balaguer, Llanas, Pellicer o Moragas van ser alguns dels enriquidors d’aquelles xerrades diàries documentades amb encert i detall per Conrad Roure. Per si fos poc, una vegada al mes es convidava un perso­natge reconegut i admirat, a qui
es dedicava completament la revista monogràfica La Rebotiga .

Aquell cenacle va deixar tanta empremta que el 1981, i per iniciativa d’August Ferrer i Josep M. Espinàs, van decidir cada tres setmanes mantenir en aquella emocionant rebotiga una tertúlia. Entre els assistents, Miguel Milá, Pernau, Gubern, Hernández Pijuan, Pániker, Corredor- Ma­theos, els doctors Alfred Marquès i Raimon Casellas o el jesuïta
Oriol Tuñí. Vaig tenir l’honor de ser-hi convidat. Després la va succeir Els amics de Pitarra , integrada per uns apassionats del col·leccionisme, com Audet, Marca o Llorca, encapçalats pel periodista Cadena.

Aquest restaurant Pitarra que ara encara el futur s’ha d’aplicar a estar a l’altura del lloc i del nom.