El 17 de gener de l’any 395 morí a Milà Teodosi el Gran. Amb aquest hispà, natural de Cauca (Coca, Segòvia), desaparegué l’últim gran emperador de Roma, que va regir com a sobirà únic la totalitat de l’imperi romà. Al seu testament, dividí l’imperi entre els seus dos fills, assignant a Arcadi la part oriental i a Honori l’occidental. La configuració geogràfica i administrativa dels dos imperis s’ultimà a finals del segle IV. I no havia passat un segle quan l’imperi romà d’Occident caigué davant l’empenta de les migracions.
L’imperi romà d’Orient subsistí encara mil anys, fins a la caiguda de Constantinoble, el 29 de maig de 1453, però, cada cop més, era una altra cosa. La divisió política i social fou cada cop més profunda, fins i tot en la llengua parlada. Es consumà així, durant gairebé mil anys, un procés de separació entre dos mons, el llatí i el grec, que el fort poder de cohesió de Roma havia associat durant segles. I aquests dos mons portaren des de llavors una existència cada cop més autònoma, que anunciava el destí tan diferent que els esperava.
Nosaltres, els europeus i els nord-americans, estem vivint ara un procés similar. Des del Renaixement, l’hegemonia occidental –dels blancs– al món s’ha encarnat en diferents imperis que s’han anat succeint traumàticament: l’imperi espanyol, l’imperi britànic i l’imperi nord-americà. Però aquest darrer, com va succeir al seu dia als imperis anteriors, ha arribat al final de la seva hegemonia, i el seu ocàs s’ha anunciat, igual que li va passar a l’imperi romà, amb la seva fractura en dues parts: la “metròpoli” (és a dir, els Estats Units), d’una banda, i la principal de les seves “colònies” (la Unió Europea), de l’altra.
Tinc clar que aquesta fractura és definitiva, és a dir, irreversible, així com que estem a l’inici d’un procés de distanciament progressiu, que de ben segur arribarà a cotes de contraposició frontal d’interessos. Quin dels dos nuclis té una esperança de vida més llarga, que en cap cas serà ja hegemònica? Dependrà de circumstàncies avui imprevisibles, però potser són millors les cartes de què disposa la Unió Europea, tot i reconèixer el seu endarreriment tecnològic, que les que tenen al seu abast els Estats Units. Ara bé, això només serà així sempre que la Unió Europea aprofiti les potencialitats de què disposa, i exerciti a fons la seva capacitat, més provada, per teixir aliances.
Potser la UE té més bones cartes, tot i reconèixer l’endarreriment tecnològic, que els EUA
Tres són les tasques que la Unió Europea hauria d’emprendre per aprofitar les seves capacitats: Primera, federalitzar-se en tres àmbits: política exterior, defensa i macroeconomia. Tres tasques, totes, de dificultat extrema, però imprescindibles. Per a la tercera, cal un Hamilton; sense ell, els Estats Units no haurien estat una federació: ell va implantar el primer impost federal (sobre el whisky), va crear el primer banc central i va aconseguir la mutualització del deute de les tretze colònies, que s’havia contret durant la guerra d’Independència.
La segona tasca és la normalització de la relació de la Unió Europea amb Rússia, prescindint dels Estats Units, sobre la base de dos principis que ja es pactaren al tractat de Hèlsinki del 1975: respecte a les fronteres i no ingerència en la política interna dels estats. Tot això com: 1) Marc d’una coordinació en política exterior, que atorgui a totes dues el caràcter d’actor polític global al nou tauler geoestratègic. 2) Manera d’assegurar el subministrament energètic rus, amb avantatge respecte als Estats Units i al Golf.
Lee tambiénLa transició ‘es va somiar’ a l’exili
I la tercera tasca és fomentar les relacions comercials amb la Xina, tal com ha proposat el president Sánchez, alhora que s’aposta pel desenvolupament d’un llenguatge obert (SW) en matèria d’intel·ligència artificial, que aviat esdevindrà universal.
El detonant d’aquest canvi radical d’orientació de la política europea, imposat per la geografia, es troba en les decisions unilaterals dels Estats Units, que consideren el Pacífic com el seu escenari essencial, que tot ho subordinen al xoc amb la Xina, i que tenen la Unió Europea no com un bon soci que cal preservar, sinó com una càrrega que s’ha de liquidar.