Quan el sofà sembla un transatlàntic

L’escriptor britànic Kingsley Amis, reputat bevedor, solia distingir dos tipus de ressaca, la física i la metafísica, caracteritzada aquesta última per onades d’autocompassió i fatiga del món després dels excessos no etílics, sinó de feina i emocions en el cas que ens ocupa: Sant Jordi. Quin coi de ressaca! Multituds i ni més ni menys que dos milions d’exemplars venuts: o sigui, 26 milions d’euros de facturació. Els llibreters catalans es recuperen del guayabo , com es diu a Colòmbia, amb més feina encara –el tragí de les devolucions–, i desatenen els consells d’Amis, que recomanava curar-se de la davallada metafísica mitjançant Txaikovski i la lectura d’ Un dia d’ Ivan Deníssovitx , d’ Aleksandr Soljenitsin. Ningú no pot autocompadir-se davant les penúries en un camp de concentració soviètic.

En això estan ara, en el tràfec de caixes i l’inventari, Laia i Carla Arce Masià, que van obrir la llibreria Mitja Mosca fa tres anys, poc després de la maleïda covid, al mateix centre de Badalona, a dos passos de l’estació de metro Pompeu Fabra. El nom triat, una classe d’ham, ve d’una estrofa del poeta badaloní Josep Gual Lloberes, amb la neta del qual les llibreteres mantenen una amistat des de la infantesa: “ Com un grapat de peix / us ofereixo els versos, / feu compte, no se us passin / a les mans, que són pescats / amb ham de mitja mosca ”. La pallissa de Sant Jordi ha estat monumental, i encara més perquè al municipi la diada s’ha celebrat durant tres dies –des de dilluns de Pasqua fins a la festivitat–, però les germanes bessones, que en els seus inicis es van baquetejar a les llibreries Laie de la capital, posen tanta passió a l’ofici que somriuen satisfetes: ha valgut la pena. En la seva llista particular de més venuts, han sabut lliscar La intrusa , d’ Irene Pujadas ( L’Altra Editorial). Són de les que, a més de vendre llibres, pretenen generar comunitat, xarxes culturals, barri.

El poeta García Montero presentaal Verdi ‘Almudena’, documental íntim de l’enyorada escriptora

Ah, els llibres, “l’última trinxera del coneixement i el pensament sòlid”, va dir l’enyorada Almudena Grandes en el seu pregó de Sant Jordi del 2018. Ens consta que li encantava la festivitat, tot i que en una de les seves edicions li van robar la bossa de mà, segons va confessar a l’escriptora Laura Fernández; l’havia deixat a terra, tapada amb aquells mantons que solen cobrir les taules de firmes, amb el DNI dins, el bitllet de tornada a Madrid i les claus del pis. Un embolic immens. El seu editor va haver d’acompanyar-la a la comissaria dels Mossos, però, malgrat el contratemps, l’entusiasmava que la diada propiciés el contacte amb els lectors, que continuen trobant-la a faltar, com han repetit aquests dies al seu vidu, el poeta i catedràtic Luis García Montero, de visita a Barcelona. Dijous, García Montero, director de l’ Institut Cervantes, va presentar al cinema Verdi el documental Almudena , acompanyat de la seva directora, Azucena Rodríguez; la productora, Mariela Besuievsky, i la responsable del BCN Film Fest, Conxita Casanovas –quina meravellosa veu–. La sala, atapeïda de gent, entusiasme i aplaudiments.

Després de 30 anys de convivència, García Montero palpa un buit enorme a la casa: al despatx d’ Almudena, l’ordinador és apagat; “t’asseus a veure una pel·li, i el sofà sembla un transatlàntic perquè falta una persona”. El temps no ha pogut pansir el poema que li va dedicar: “ Si alguna vez la vida te maltrata, / acuérdate de mí, / que no puede cansarse de esperar / aquel que no se cansa de mirarte ”.

Les bessones Laia i Carla, de la llibreria Mitja Mosca, pateixen la pallissa de la diada i l’agraeixen somrients

Com n’és, de difícil, sobreposar-se a les pèrdues. Per sort, té un no sé que balsàmic contemplar Almudena Grandes a la pantalla gegant amb el seu somriure habitual, les paletes graciosament separades, al llarg d’un retrat íntim que va començar a rodar-se quan l’escriptora encara era viva i gaudia de salut. L’espectador fulleja les llibretes en què prenia notes l’autora d’ El corazón helado . Escolta els seus fills, en Mauro i l’Elisa. Aprèn de la seva disciplina prussiana. Recorre amb ella els paisatges que la van fer feliç (Madrid, Rota, el barri del Baix Albaicín, a Granada). I l’acompanya a la cuina, on solia resoldre les trames remenant la beixamel. El cinema obra l’estrany miracle d’ aturar el temps i fer-lo etern. Una gota d’ ambre.

Compte, agendes: el documental Almudena torna a projectar-se demà, diumenge, a les 11.30 h, a la biblioteca Jaume Fuster. Hi haurà un col·loqui posterior amb la directora, la productora i l’editor de Tusquets, Juan Cerezo.