Fra Luis de León, denunciat per traduir al castellà el Càntic dels Càntics, va ser apartat de la seva càtedra per la Inquisició. En reprendre les classes, va pronunciar suposadament (hi ha qui ho nega) la frase: “Com dèiem ahir”, saltant per damunt dels quatre anys que havia estat empresonat per motius religiosos. Unamuno, segles després i en circumstàncies similars, tot i que per motius polítics, va fer servir aquesta mateixa frase. Eren altres temps.
En els temps actuals, en països que observen les regles de l’Estat de dret, no hi hauria d’haver interferències en la governança de les universitats. Tot i això, Trump ens va sorprendre fa uns dies amb una ofensiva sense precedents contra les universitats del seu país, exigint canvis dràstics en les seves polítiques si volien mantenir el finançament federal. El rector de Harvard, Alan Garber, no es va deixar acoquinar i va respondre que la universitat no cediria la seva independència.
A la Unió Europea, sense haver arribat a situacions tan extremes, també hi ha hagut alguns moviments restrictius per part de governs autoritaris. A Hongria, amb Orbán, es va aprovar una llei que obligava la Central European University, fundada per Soros, a tancar el campus a Budapest. I hi ha altres exemples: a Polònia, a Itàlia…
En un ordre de transcendència menor, també hem pogut observar cancel·lacions per part de l’alumnat. A Anglaterra, la professora Kathleen Stock va renunciar al seu lloc el 2021 després d’afrontar protestes i amenaces a causa de les seves opinions crítiques sobre la identitat transgènere, encara que recentment la universitat ha estat multada per no haver-li protegit adequadament la llibertat acadèmica. També a casa nostra han tingut lloc cancel·lacions d’aquesta mena.
Sense autonomia no hi ha universitat lliure ni pensament rigorós i la democràcia es debilita
L’autonomia universitària i la llibertat de càtedra són essencials perquè defensen la independència davant del poder, sigui governamental, eclesiàstic o de lobbies poderosos, i protegeixen la pluralitat d’idees i el pensament crític. Tot i això, no és un dret absolut: no empara, per exemple, la difusió de discursos d’odi. I això sí que mereixeria una discussió a fons perquè una qüestió són els delictes d’odi i una altra de molt diferent és no poder expressar raonablement la pròpia opinió respecte a qualsevol tema, molt especialment si no es basa en cap evidència.
Lee tambiénArran del cas Alves
Sense autonomia no hi ha universitat lliure ni pensament rigorós i, consegüentment, la democràcia es debilita. Esperem, doncs, comptar amb molts rectors o rectores que, com el de Harvard, no s’acovardeixin.