El moviment MAGA és irreversible?

Quan Donald Trump va afirmar en el seu discurs de presa de possessió del 20 de gener que “a partir d’aquest dia, els Estats Units seran una nació lliure, sobirana i independent”, molts ho van atribuir a la irreprimible tendència a exagerar del primer mandatari ja des dels temps en què era un benestant noi llest de Queens, fill del temible Fred Trump. Perquè, si els Estats Units no són ni lliures, ni sobirans ni independents, qui dimonis ho és en aquest ja avançat segle XXI?

Però, certament, la seva frenètica agenda aquests primers cent dies del seu segon mandat no deixa de ser coherent amb aquest missatge tan apocalíptic, al marge que l’allau d’ordres executives hagi agafat per sorpresa propis i estranys. Rara és la matèria no abordada, des de la lluita a mort contra tot el que faci olor de diversitat, igualtat i inclusió fins a la vendetta contra distingides universitats i despatxos d’advocats que li van ser hostils, en un context marcat per un Congrés silent i uns tribunals comprensiblement ­vigilants.

Però si se separa el gra de la palla, han estat tres les matèries que han predominat sobre la resta: el carrusel de mesures relacionades amb els aranzels comercials, les deportacions de migrants en situació irregular i els intents d’aprimament del Govern federal, tant en l’àmbit institucional (eliminació de departaments i agències) com de personal ( acomiadaments massius). Òbviament, és molt aviat per extreure’n conclusions nítides, però en cap de les tres matèries no es pot dir que el president hagi obtingut victòries contundents; no hi ha qui s’aclareixi en matèria aranzelària –cosa que ha merescut la rotunda resposta de Wall Street–, els deportats són a penes la punta de l’iceberg i la projectada reducció del sector públic ha mostrat els límits de la motoserra del multimilionari Elon Musk, avui en clar retrocés del seu polèmic i fugaç protagonisme públic.

I què cal dir de la política exterior? Els conflictes a Ucraïna i a Gaza estan lluny de solucionar-se i l’única força letal dels Estats Units que ha aplicat la present Administració fins ara ha estat contra els rebels huthis del Iemen. Això sí, les bravates amb relació a Grenlàndia, el Canadà i el canal de Panamà se succeeixen periòdicament, juntament amb una manifesta hostilitat a tot el que és i representa la Unió Europea.

Amb tot, és oportú preguntar-se si el moviment MAGA, el “Make America great again”, la força que ha reemplaçat el Partit Republicà tradicional i que exerceix com a formació hegemònica en el poder executiu i legislatiu dels Estats Units, és un fenomen passatger o està destinat a quedar-se i consolidar-se.

És evident que no neix amb un suport electoral massiu. En el seu tercer intent, Trump va obtenir en les eleccions del novembre una victòria raspada en el vot popular per primera vegada i les majories del Partit Republicà a les dues cambres del Congrés són molt exigües. Tampoc no sembla que aquests frenètics cent dies inicials hagin augmentat la seva popularitat, més aviat al contrari. Tot i això, seria absurd ignorar que el paraigua militar nord-americà sobre Europa arriba a la fi després de 80 anys de vigència, que els excessos de les polítiques identitàries han suscitat una forta oposició en les classes mitjanes i que el Partit Demòcrata pateix d’una evident falta de lideratge.

Òbviament, la independència del poder judicial, la vigència de l’ Estat de dret, la llibertat de premsa o el manteniment d’uns mínims nivells de prestacions socials no són qüestions que sorgeixin o que desapareguin de la nit al dia. Per descomptat, només les urnes decidiran si l’autoritarisme continua avançant en una de les democràcies més antigues i consolidades del planeta, però és evident que el moviment MAGA està demostrant una significativa resiliència.