Semblava que les galeries d’art barcelonines tenien una clara tendència a abandonar la zona central de Consell de Cent, a causa de l’augment dels lloguers. Però resulta que no, almenys de moment. És en aquesta zona on tenen lloc algunes de les millors exposicions de la primavera. I és una bona notícia l’obertura de la nova i ambiciosa galeria Seltz, al local del carrer Balmes que durant molts anys va ser el de la galeria Joan Prats. Seltz va obrir dijous, amb una exposició de Cristina García Rodero. Aplega una generosa selecció de fotografies que responen al títol de la mostra: Amb la boca oberta . La selecció és suggestiva i representativa d’algunes manifestacions de la condició humana, ja que els éssers humans podem obrir bastant o molt la boca tant per gana com per cridar, tant per èxtasi sexual o religiós com per tediós badall. Tot això em recorda el llargmetratge Crits (1986), de la sèrie televisiva Arsenal . L’obertura de Seltz va demostrar un inusual poder de convocatòria.
A prop, a la galeria 3 Punts, inaugurava la seva primera mostra individual a Barcelona Roman Klonek, artista polonès establert a Düsseldorf. Les seves xilografies pop són una barreja d’imatges, fidel al caos global que ens sedueix o amenaça. Les seves escenes es nodreixen de la cultura popular de diversos països: Polònia, el Japó, Alemanya, Corea, Rússia... Obres com Days like dogs o Friendly radar tenen la virtut de saber reconèixer el desastre i, tot i això, no perdre el bon humor. Són imatges que podrien haver protagonitzat les portades de les publicacions de còmic més avantguardistes, com ara la novaiorquesa Raw o la mallorquina Nosotros Somos Los Muertos(NSLM).
A la vorera sud de Consell de Cent, Mayoral anuncia una pròxima mostra de Marria Pratts, però hi predominen les mostres històriques. Eude celebra el 50è aniversari amb una selecció molt variada: des de fotos de Joaquim Gomis i de Humberto Rivas fins a obra gràfica de Brossa, Joan Ponç i Max Bill. I la galeria Joan Gaspar exposa dibuixos de Juli (o Julio, com solia signar) González. Aquest escultor barceloní va ser un dels més influents del segle XX. El primer que el va imitar va ser Picasso, i després, Miró i força escultors anglosaxons. Va ser menyspreat a la seva ciutat: una tradició local nefasta i, malauradament, supervivent. Convé recordar que, amb la donació oferta que Barcelona va menysprear, es va aconseguir fundar el gran museu de València: l’IVAM. És evident que Tomás Llorens sabia molt més d’art que els responsables de la política cultural a Barcelona i a Catalunya. I ara n’hi ha que suposen que Julio (o Juli) González és valencià, i no pas català.
D’altra banda, la galeria Miguel Marcos presenta Pintures 1983-1994 , una selecta mostra de Xavier Grau (Barcelona, 1951-2020). Són cinc grans formats que mereixerien aparèixer en qualsevol dels millors museus del món, juntament amb altres pintors expressionistes abstractes. I atenció també a la pintura abstracta de Jaume Ribas, que exposa a la galeria Atelier.
L’infern dels pantalons , de Joaquim Pibernat (Barcelona, 1952-2022), és un gran llibre d’aforismes –gairebé un miler– nihilistes i, tot i això, vitalistes, que l’autor va voler que fos pòstum. Inclou aforismes com aquest: “ És difícil anar a contracorrent i a la deriva alhora. Però estic a punt d’aconseguir-ho”. Es va presentar a la Fundació Palau (Caldes d’Estrac), en el context de l’exposició L’Art de les Ics , que també ha generat un interessant llibre.
Finalment, malgrat que l’atenció mediàtica l’acaparen productes convencionals i disbarats espectaculars o suposadament transgressors, vull celebrar que encara es facin pel·lícules com The brutalist (2024), dirigida per Brady Corbet, en què la saviesa cinematogràfica serveix per expressar una lucidesa vital, històrica i ideològica. És la millor pel·lícula narrativa que he vist des d’una infravalorada meravella irlandesa titulada The quiet girl (2022).