El mes de febrer passat vaig anar a un poble de l’Espanya buidada. Vaig passar per una carretera amb un risc visible de despreniment de roques. Vaig parar en un bar on hi havia el cambrer i un home que prenia cafè. Li vaig dir al cambrer: “Les roques d’aquell revolt cauran”. El cambrer va passar de mi: “Digui-l’hi a l’alcalde”. “I on trobo l’alcalde?”. “El té al costat”. I l’alcalde: “L’he sentit, senyor; jo també ho he vist, com tothom; sé que aquell pendent de la muntanya s’esfondrarà, però què hi podem fer. Tant de bo caigui aviat i així ens faran cas a la Diputació. Fa falta una desgràcia perquè a la capital sàpiguen que existim”.
El medi rural forma part de l’Espanya buidada .
Vaig tornar al mateix lloc Dijous Sant. A tres quilòmetres un rètol avisava: “Carretera tallada”. Les pluges havien accelerat l’ensorrament. No hi va haver morts ni ferits perquè per aquell indret no hi passa ni la Guàrdia Civil. Vaig anar caminant fins aquell poble. I l’alcalde, que continuava prenent cafè en aquell bar solitari, m’ho va explicar tot. Com que el vaig advertir de quina és la meva professió, va entendre que era el moment de desfogar-se.
“Aquell pendent està a punt d’esfondrar-se; tant de bo caigui aviat i així ens faran cas a la Diputació”
“Sap quin és el problema, senyor periodista? El problema és que aquí res no és rendible i, com que res no és rendible, es van retirar els bancs, ens priven d’obres i serveis i, com que no hi ha serveis, la gent se’n va anar i, com que la gent se’n va anar, hem desaparegut del mapa. Només quedem en Rosendo, el del bar, un romanès que, pel que sembla, passava més gana al seu país, i l’ Encarna i en Cándido, un matrimoni que va perdre els seus dos fills en accident i van decidir acabar junts els seus dies aquí”.
Lee tambiénUn festival d’artificis
Li vaig preguntar a l’alcalde per què no havia fet res contra un ensorrament anunciat i em va explicar: “L’Ajuntament podria fer-ho, però no tenim diners. Ara cal netejar la carretera, i no tenim diners. Si demanem maquinària a la Diputació, ens diu que una carretera provincial no és de la nostra competència. I així podem estar mig segle. De fet, fa milers d’anys que estem així”.
NOTA: Quan es donen explicacions de la dana de València, és freqüent discutir sobre les competències. “Són de la comunitat autònoma”, diu el Govern central. “El Govern central havia d’haver declarat l’emergència”, diu la Generalitat. I així estem: esperant la pròxima tragèdia. Només poden ser 228 morts. Només és una qüestió de competències.