A la milícia Al-Jabal li sobren mans i li falten armes. Els membres patrullen amb uniformes improvisats els carrers d’As-Suwaida, al sud de Síria, l’enclavament de majoria drusa més important de tot l’ Orient Mitjà. “Des de la caiguda del règim de Baixar al-Assad, no ens falten voluntaris”, assegura el líder de la secció militar del moviment, Fadi Azzam.
Fundat el 2015 durant el moment àlgid de la guerra civil amb l’objectiu de “protegir la ciutat i les seves terres de les forces del Govern”, els afiliats han augmentat de 2.000 a 7.000 en qüestió d’un parell de mesos. “La gent ja no té por de la repressió”, assegura el milicià, amb un kalàixnikov avalat al costat de la cadira. Però després de la desaparició del dictador, refugiat ara a Moscou, i l’ascens al poder dels islamistes de l’ Organització per a l’ Alliberament del Llevant (HTX), la minoria drusa busca un encaix difícil al nou mapa sirià. Es tracta d’una comunitat religiosa amb origen a Egipte, però que es va traslladar fa més de mil anys al llevant de la Mediterrània, en petites comunitats hermètiques repartides per l’actual Líban, Israel i Síria.
Els últims mesos han aparegut milícies a As-Suwaida que demanen la intervenció d’Israel en territori sirià
El seu credo està envoltat en secretisme, ja que només els “savis” que decideixin estudiar el llibre sagrat tenen dret a conèixer els preceptes de la seva fe. Més enllà de la mística, els drusos xoquen culturalment amb les branques més convencionals de l’islam: a As-Suwaida pràcticament cap dona no porta vel i les licoreries amb vi local són molt comunes. Una imatge que contrasta amb la cada vegada més conservadora Damasc i els seus governants, la majoria amb un passat lligat a Al-Nusra, la branca siriana d’ Al-Qaida.
El nou gabinet d’ Ahmed al- Xaraa, líder de l’HTX, ha cridat els drusos a integrar-se a la nova era del país, i fins i tot ha nomenat un membre d’aquesta minoria, Amjad Bader, ministre d’Agricultura. Tot i això, hi ha altres actors que tempten els joves d’As-Suwaida. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, s’ha mostrat molt crític amb el nou poder sirià i al març va prometre “protegir els drusos de Síria”. Alhora, a la ciutat meridional es va anunciar la creació d’un altre grup armat favorable a la idea d’una integració a l’ Estat d’Israel, el Consell Militar d’As-Suwaida. El líder, un oficial desertor de l’exèrcit d’Al-Assad, Tariq al- Xufi, ha demanat directament la cooperació dels Estats Units i els israelians per crear la seva pròpia independència de Damasc.
“No és novetat jugar la carta dels drusos”, diu convençut Baixar Sarawy, membre del bureau del Moviment Polític de la Joventut de Síria, un grup que basa la representació de la comunitat drusa dins de la nova república. “A Netanyahu no li importen les minories, les majories o fins i tot la seva gent. Ell només es vol salvar políticament i escampar el caos a la regió”, assegura. Segons ell, la influència israeliana és darrere d’alguns incidents entre drusos i forces del nou Govern en llocs com Jarama, als afores de la capital, on ahir van morir almenys quatre persones en un tiroteig, segons dades de l’ Observatori Sirià de Drets Humans ( OSDH).
Segons Sarawy, Israel prova de seduir els drusos amb diners. “La gent només intenta sobreviure”, explica. Com a la majoria dels punts del país, devastat per la guerra, no hi ha pràcticament corrent elèctric a As-Suwaida, i la inflació complica molt l’accés a aliments bàsics. “Els joves miren els drusos del Golan –dins de les fronteres israelianes des del 1967– i tenen enveja de les seves condicions de vida”. A més a més, poc després del final del règim hi va haver la primera visita en dècades d’alts clergues d’As-Suwaida a Majdal Xams, l’enclavament drus més important d’Israel.
Allà, a l’altra banda de la frontera, sobre la muntanya Hermon, no envegen el dilema en què es troben els seus germans drusos. “Nosaltres serem sempre sirians”, diu un xeic (líder religiós) amb passaport israelià que prefereix no dir el seu nom. “És cert que aquí som més rics, però dins d’Israel vivim en un apartheid igual que els palestins. No serem considerats mai ciutadans de primera”, explica. Tot i això, en Mohan, el seu fill, que tot just ha acabat el servei militar i passa els caps de setmana a Tel-Aviv, té una altra visió. “Crec que el millor per al nostre futur és acceptar que vivim aquí”, assegura, tot i que somia amb “la pau a l’ Orient Mitjà”.
El vers lliure d’aquesta comunitat és el Líban, on els drusos, malgrat que representen un escàs 5% de la població, tenen un gran pes en la política. Segons Farid al-Ammuri, que es va convertir el 2018 en l’alcalde més jove de la història del país, “la clau per entendre per què els drusos es diferencien de moltes altres religions és la seva afecció per la terra”. Són comunitats que “han viscut durant segles a les seves muntanyes” sense importar els canvis polítics. “Podran canviar les fronteres de Síria o d’Israel, però els drusos no se n’aniran”.
