Les persones allotjades al poliesportiu municipal de l’ Espanya Industrial van començar una ovació. “Per què?”, els van preguntar a l’ Antònia i l’ Andrea, que van posar cara, ulls i ànima a la Creu Roja mentre repartien somriures, amor, mantes i matalassos. “Per gratitud”.
Millor començar així perquè les primeres imatges a l’estació de Sants van ser descoratjadores. Una multitud hi va anar amb la creença que els obririen les portes. I sí que se’n van obrir, però només per a passatgers de l’AVE. Nombroses persones, incloent-hi moltes famílies amb nens i nadons, es van sentir víctimes de tercera: no només no van poder tornar amb Rodalies a Granollers, Sant Celoni, el Vendrell i més municipis catalans, sinó que es van trobar tancades les portes obertes per a d’altres. Una vegada més, els problemes d’Adif van ser estrepitosos.
La cara, l’altruisme dels veïns que oferien menjar i mantes; la creu, els problemes d’Adif
Una fotògrafa, un jove cronista judicial de l’agència Efe i una reportera de La Sexta, entre altres periodistes, exercien d’improvisats portaveus. L’Ajuntament havia habilitat el centre esportiu municipal de l’ Espanya Industrial. Però en els primers moments només aquests companys de la premsa i d’altres alertaven els nàufrags que allà hi estarien millor.
El cronista de La Vanguardia va veure recel als ulls d’un grup de quatre adults hispanoequatorians amb dos nens, un nen de sis anys i una nena de vuit, quan els va dir que al final d’un fosquíssim camí del parc hi trobarien un alberg. Per això, va pregar a sis mossos d’esquadra que els hi diguessin ells.
La famíliaIounuta l’alberg: tres adults i quatre nens, d’entre dos i tretze anys, que provaven de viatjar fins a Badajoz
“Digui-l’hi vostè mateix”. “Ja ho he fet, però crec que estaran més tranquils si els hi digués algú d’uniforme”. “Em sap greu, tenim altres tasques”. Per descomptat, hi va haver altres policies amb una actitud radicalment diferent, però aquests es van identificar amb el Bartleby de Melville i el seu “preferiria no fer-ho”. El contrapunt a tot això va ser l’altruisme dels voluntaris.
La Marta, una veïna, repartia amanides i entrepans. La família Peñalosa, que va acabar al poliesportiu, també va rebre mantes. La Margarita i en Saram, amb un pis “molt petit”, oferien un llit. Daniel López, operari d’una fàbrica, va arribar des de Teià (Maresme) i va ensenyar un cartell: “Tinc un cotxe amb quatre places”. “Per què ho fas?”. “Per solidaritat”.
El cas de la família de Cristinel Iounut, jornaler a Zafra (Badajoz), era especialment dramàtic: un jove matrimoni, amb la mare d’ell i quatre nens, d’entre 2 i 13 anys. També estaven disposats a dormir al ras. I sant tornem-hi. La Vanguardia els va parlar del poliesportiu. “On?” “ Per allà”. “Per aquest camí tan fosc?”. En Cristinel, caut, va deixar els seus enrere i va anar amb el periodista a veure el lloc. Quan es va assegurar que tot estava en ordre, hi va tornar amb la família.
La Creu Roja no és una megaorganització amb 9.000 treballadors, 250.000 voluntaris i gairebé 1.400.000 socis. La Creu Roja és el somriure de l’ Andrea i el got de llet calenta de l’ Antònia, dues de les encarregades d’acollir persones com una jove mare del Nepal amb un nadó de tres mesos.
L’Ajuntament va habilitar “1.200 llits d’emergència” entre els matalassos de l’ Espanya Industrial (que tenien tres dits de gruix) i els de tres poliesportius més, el de l’ Estació del Nord, Can Ricart i Can Dragó. Durant tota la matinada van continuar rebent hostes. L’Antònia i l’ Andrea van continuar rebent els altres sensesostre de la ciutat (per obra i gràcia de l’apagada) a les dues, a les tres, a les cinc de la matinada...
En els primers compassos de la nit, quan al pavelló només hi havia matalassos, mantes, aigua i poc més, l’àvia Iounut va demanar una mica de llet calenta per al més petit dels seus quatre nets. Poc després, com per art d’encantament i quan encara no hi havien arribat els subministraments, l’Antònia va aparèixer amb l’encàrrec. I, mentrestant, l’ Andrea somreia.
Per a molts va ser una aventura que recordaran tota la vida. Ara ja saben què significa passar una nit sense sostre. O que incòmode que resulta dormir a terra, com fan cada dia almenys 1.384 persones a Barcelona, hi hagi apagada o no. Veient-los és inevitable pensar en aquells versos de Primo Levi que parlen de la fortuna que tenim els que quan tornem a casa ens trobem “el menjar calent i els rostres amics”.
