Tant de misteri amb qui serà el futur sant pare i resulta que els papables surten al diccionari. El DIEC en diu: “Que és reputat mereixedor d’ésser elegit papa”. Avui senzillament diríem que “sona per a papa”, però les definicions del diccionari defugen el registre col·loquial. En el cas del diccionari de la RAE, fins i tot hi fan una metàfora: “Dit d’un cardenal: Considerat mereixedor de la tiara”.
La tiara d’aquesta definició fa referència a la corona papal que es va fer servir fins a Pau VI, el pontífex que va morir el 1978. És doncs una doble metàfora, primer perquè ja no es fa servir i, per tant, és un símbol anacrònic, i segon perquè és una sinècdoque, agafant la part (el símbol de la triple corona de la tiara) pel tot (la persona que la duia, que només podia ser el sant pare).
La tiara papal lluïa tres corones, que simbolitzaven l’autoritat com a papa, bisbe i rei
A la tiara papal s’hi sobreposaven tres corones, que simbolitzaven l’autoritat com a papa, bisbe i rei. Aneu-li darrere amb un flabiol sonant... Rei terrenal, bisbe de Roma i papa del món catòlic. Per la segona i la tercera autoritat és pel que es diu que la seva benedicció és urbi et orbi, és a dir, a Roma com a bisbe de la ciutat i al món com a sant pare.
Però tornem al mot papable. Com reconeixen avui les institucions lingüístiques, el periodisme, a través de totes les seves manifestacions, és un dels principals responsables de l’evolució d’una llengua. Si abans eren els literats els que marcaven la pauta i fornien els exemples dels diccionaris, amb l’últim canvi de segle les referències han crescut exponencialment pel que fa als textos provinents dels mitjans de comunicació, perquè als periodistes els agrada experimentar per informar.
La primera paraula que es va crear per derivació per referir-se a una persona que “sonava per a un càrrec” va ser ministrable. Aquesta és la mare dels ous, la que ha donat origen, per imitació, a derivats com presidenciable, alcaldable i, la que ens ocupa, papable.
El sufix -ble serveix per designar que alguna cosa és possible. Per exemple, a prorrogable o distingible vol dir que una cosa es pot prorrogar o es pot distingir. En el cas de ministrable es fa servir en referència a una persona que sona per a ministre, que té possibilitats perquè algú ha considerat el seu nom per al càrrec, de manera que pot acabar sent nomenat com a tal. És el mateix cas que papable.
En canvi, en el cas de presidenciable i alcaldable, el derivat ha sofert una transformació: ja no designa algú que sona per al càrrec, sinó el cap de llista de cada formació que compareix a unes eleccions presidencials o municipals. De segur que aquest sufix -ble trobarà nous lexemes per adossar-s’hi.
