Laurie Anderson: “La nostra situació no és normal, és la desaparició del govern”

Laurie Anderson (Glen Ellyn, EUA, 1947) ha estat una pionera tota la vida, barrejant les arts quan fer-ho era gairebé una excentricitat, treballant amb la tecnologia sonora des de l’avantguarda i arribant per sorpresa a l’èxit massiu als anys vuitanta –la peça O, Superman, autoeditada, va ser el segon single més venut al Regne Unit–, llaurant una carrera que no distingeix entre audiovisuals, paraula, música o escena, i fent servir la intel·ligència artificial quan la majoria dels mortals no sabíem què significava. Té 77 anys i sota una aparença tranquil·la, no para. Fa unes setmanes era a Roma, on va fer una xerrada sobre presons al Vaticà convidada pel papa Francesc, fa dos dies parlava amb joves artistes a Nova York i d’aquí no res serà a Viena a fer una altra conferència.

21 anys al costat de Lou Reed

Anderson i Lou Reed es van conèixer als anys noranta i van estar junts –es van casar el 2008– fins a la mort del músic novaiorquès el 2013. Fa poc Anderson explicava que ha alimentat una intel·ligència artificial amb els textos de tots dos, i recordava la seva gran semblança, encara que ahir reconeixia que “no és que tingui la impressió d'estar parlant amb el meu difunt espòs, però l'estil és l'estil, està connectat a tu”. Sense embuts, Anderson assumeix que “quan vius amb algú durant 21 anys i ell mor, una part de tu també mor”. Però queda la seva obra, tant la música com els textos: “Ell era poeta, va començar com a poeta, que és el que sempre va voler ser i va ser”.

Anderson és el plat fort de la primera jornada, aquest dimarts, de Barcelona Poesia –Paral·lel 62, 20 h–, on farà un espectacle que duu per títol Progress, un títol que quan parlem, a l’hotel del carrer Pelai, on hi havia hagut la redacció de La Vanguardia, no recorda haver posat, però que troba escaient.

Planifica els espectacles o deixa marge a la improvisació?

Intento no planificar gaire, perquè és més fàcil improvisar.

Potser per això no recordava el títol de l’espectacle...

És que no m’agraden els títols, així que simplement n’enganxo un com si fos un segell. Tinc un guió, i faré una cançó que es diu justament Progress, i també algunes peces, encara que sembli pretensiós, sobre com veig els temps actuals.

Lee también

Laurie Anderson, en Barcelona Poesia

Francesc Bombí-Vilaseca

Podríem parlar de regressió.

El 80% del temps tinc al cap la situació en què ens trobem, perquè no és normal, és la desaparició del nostre govern. Fa dues nits vaig anar a un espectacle preciós del Brooklyn Youth Choir, una peça preciosa sobre la Segona Guerra Mundial, i ho vaig considerar com el rerefons històric del que passa ara, que és molt desconcertant. Em van explicar que els han tret el finançament, però els van dir que en podien obtenir si feien espectacles que se centressin en l’exèrcit i el cristianisme. És molt greu.

És difícil imaginar Jesús anant a la guerra.

Sens dubte es tracta de la seva versió, que és militant i exclusiva, tota blanca. Volen música blanca amb un Déu que mani. Ja van veure el mem del president vestit de papa.

Va dir que era una broma...

Ara és cultura pop. A l’actual president del que jo anomeno els antics Estats Units no li importa. És el seu regnat, però és un regnat de terror, i la gent té molta por. Vas amb tren i hi ha agents d’immigració amunt i avall demanant els papers.

Fa no res va anar al Vaticà.

Al març vaig ser a Roma unes setmanes, treballant en un llibre, i vaig rebre un missatge del Papa perquè ens trobéssim, que anés al Vaticà i fes una xerrada sobre presons. No soc una gran fan de l’Església catòlica, diguem-ne, però soc una gran fan de la gent que ajuda la gent. Sempre hi ha una lluita, independentment de l’organització en què et trobis, per tenir el cor obert i no ser aixafat per la burocràcia, sigui a l’Església, un diari, el món de l’art, tots tenen les seves regles. Ell treballava pel bé de la gent, i ho respecto.

S’havien conegut abans...

Sí, fa uns anys en unes jornades en què va convidar uns 50 artistes... i només dues érem dones.

No es podia saber...

S’hi podrien esforçar més: pots trencar les normes, que van ser fetes per humans i estan fetes per ser trencades pels humans. Pots mirar el món i dir: això no és just, canviem-ho. De fet, això és el que està fent ara el president dels Estats Units, diu que les lleis que hi ha no són bones, però les seves regles sí.

Un regnat de terror

“La meva imatge de l’Oest seria una caseta al mig del no res, amb famílies disparant””

Ho denuncia com a artista.

Sempre he parlat de situacions com aquesta perquè són històries i aquesta és una història de com els Estats Units estan canviant. Hi ha una escena en una pel·lícula de l’oest en què un noi corre al saloon, i crida: “Hi ha problemes a la mina, aneu-hi!”. I tothom deixa el que feia i corre a la mina a ajudar. Això ja no és una història americana. Crec que els nord-ame­ricans són molt bons de cor, de debò, però estan atrapats en aquest parany de por. Així que ara la meva imatge de l’Oest americà seria una caseta al mig del no res, amb totes les famílies americanes amb pistoles a les finestres disparant a la gent. Això avui forma part de la nostra història, per molt que ens agradi dir que no ho és. Però la gent viu en una psicobombolla, que ha convertit els diàlegs en coses idiotes o en una retòrica esbojarrada que ha cooptat el llenguatge de democràcia i llibertat. Així que intento abordar totes aquestes coses com històries perquè no vull fer lliçons polítiques.

Una gran Amèrica?

“Quan va ser genial? Als 50, amb la imatge ridícula d’una família blanca feliç on el pare mana?”

Tot és política, al capdavall.

Oi tant, però quina és la història del progrés per fer que Amèrica torni a ser gran? Quan va ser ge­nial? Als anys cinquanta, amb la imatge ridícula d’una família blanca feliç on el pare mana?

Vostè ha estat pionera en uns quants camps artístics.

No sé què és el progrés ni m’importa ser la primera, m’agrada explorar coses. Si soc l’última, no m’importa, perquè per a mi és nou, i tothom té la seva pròpia idea del que és nou, i m’encanta veure gent inventant coses, és molt bonic.

Cara i creu de la IA

“La gent no veu com de ximple pot ser la IA, però de vegades pot ser una gran poeta”

També ha treballat molt amb la tecnologia, i amb intel·ligència artificial.

Els músics hi hem estat treballant durant molts anys, potser 50, incloent arpegis i tot tipus de coses generades per fer música, així que no fa por. Un cop es converteix en llenguatge, és una cosa molt diferent, però només perquè la gent no juga prou amb el llenguatge, no veuen la diversió de com de ximple pot ser la IA i que de vegades pot ser una gran poeta, així que demà potser llegiré una mica de poesia generada per IA, perquè és extravagant i pot ser una bona col·laboradora.

El gran robatori

“En els àmbits laborals, la IA destruirà l’economia; ja ho està fent”

A molta gent li fa por la IA.

És curiós. Crec que qui programa els algoritmes de ChatGPT és una mica budista, perquè l’essència subjacent és la interconnexió sense confrontació, no és combatiu, però no podem comptar que sigui una màquina de la veritat, és només una joguina, tot i que és una joguina perillosa, i en àmbits que no siguin l’art, en els àmbits laborals, destruirà l’economia. Ja ho està fent.

Arrabassa i privatitza el coneixement.

Part de la destrucció del nostre govern té a veure amb les empreses que vindran: es carreguen el servei postal, doncs ja n’inventaran un altre, però el seu motor serà la IA, i el mateix amb el servei de salut i l’educació. Tot serà substituït per empreses corporatives i privades amb finalitats de lucre. Això dels drets i la llibertat és per a mi una pantalla de fum per amagar el robatori més gran de la història.

L’important són les històries

Amb tot el que ha fet, es definiria com a música, cantant, performer, poeta, artista?
Primer, per a mi, són les històries, i les pots explicar en una pintura, música, pel·lícula, o simplement dir-les, però aquest és el motor. Ara, de fet, treballo en un llibre d'històries sobre històries, és el que vaig estar fent a Roma. Una d'elles és Cap al far, de Virginia Woolf, on hi ha una escena meravellosa que té a veure amb el canvi de narració, perquè al cap i a la fi m'interessen coses com quina part d'un és la narrativa o quina quantitat de ficció hi ha. Perquè, per descomptat, tot és ficció, quan narres.

Així, aquesta entrevista també serà ficció?
Esclar, la forma és ficció. Però vaja, a mi el que m'importa és la comunicació, explicar històries.

Diu que no advoca per l'autoexpressió, però la seva obra té molta coherència.
És que cadascú té el seu estil, que és diferent de la personalitat o fins i tot del branding. Quan vaig començar a fer discos, em preguntaven quin seria el meu estil. Em vaig definir prenent-me'l de broma, amb fotos fent l'enze, com un dibuix animat. Crec que els artistes joves ara es prenen el branding molt seriosament, la manera com són percebuts. Parlant l'altre dia amb estudiants, estan aterrits per com els veuran els altres, com els definiran, estan realment atrapats en el capitalisme tardà, venent-se a si mateixos. Es venen com productes i han de tenir una marca coherent. Tots els influencers i líders d'opinió es creen una marca, i hi queden atrapats. Això és terrorífic, perquè ja és prou difícil entendre't a tu mateix o escoltar la teva pròpia veu, i si confies que altres persones et defineixin, estàs perdut perquè no et coneixen. Et pots anomenar artista o el que sigui, però en realitat a poca gent li importa com t'anomenis tu mateix.

Li va costar de fer-se un nom o li va sortir natural?
Mira, la qüestió és que soc una esnob, ho reconec. Així que quan a la gent li van començar a agradar les meves coses, vaig pensar: “Però què us passa?”. Jo volia ser exclusiva.

Els happy few.
Així que el meu objectiu no va ser mai arribar a ningú. De fet, vaig pensar: com a més gent li agradi la teva feina, pitjor serà, probablement. Però això només és esnobisme, i intento superar-ho.

Es tractava de buscar un camí propi...
Cal ser el millor, el més brillant, extravagant? Bé, pot estar bé, de vegades funciona i és fantàstic. No tinc cap regla al respecte, sigui el que sigui que la gent vulgui provar, estic oberta a veure què fan. No els jutjo, de veritat.