El Liceu està trobant el gust a dissenyar temporades radicalment eclèctiques, capaces de cobrir tots els flancs amb tot just una desena d’òperes escenificades: La guineueta astuta, Werther, Tristany i Isolda, Le nozze di Figaro, Manon Lescaut, La Gioconda, Falstaff, L’elisir d’amore, Akhnaten (de Philip Glass) i Els Stuntmen (de Fernando Velázquez). Així pinta la temporada 2025-2026 que va presentar ahir la directiva del Liceu. Òperes que abasten des de debuts vocals –expectació planetària despertaran la primera Isolda de la wagneriana Lise Davidsen i el primer Werther de Xabier Anduaga, dirigit pel mag de l’ acting Christof Loy– fins a muntatges avançats i espurnejants, com La guineueta astuta de Janácek, que en aquesta coproducció amb l’ Òpera de Múnic munta Barrie Kosky i que inaugurarà el curs amb Josep Pons al fossat, la seva última temporada després de 14 anys com a director musical.
Per primer cop en molt de temps el Liceu presenta dues produccions pròpies i tres coproduccions. I recorre només a una reposició, L’elisir de Mario Gas, que tindrà un repartiment de luxe liderat per Javier Camarena i el baritenor Michael Spyres, que es moria per cantar Nemorino encara que fos en el segon repartiment.
Es gaudirà d’Alagna cantant Puccini o de Santi Moix pintant in situ a la ‘Festa criolla’ de Savall
El teatre ha encarregat un nou Tristany , ja que “ Davidsen no hauria fer un debut com aquest en una producció que no sigui nova”. La diva noruega ha demanat Susanna Mälkki per dirigir l’orquestra i Bárbara Lluch en la direcció d’escena (la seva parella, l’il·luminador Urs Schoenbaum, es farà càrrec de l’escenografia). L’altra producció pròpia són aquestes nozze que tindran al podi a Giovanni Antonini i un muntatge
acolorit de Marta Pazos, que amb un pastís nupcial de deu metres d’altura reflecteix l’impossible ascens social. Allà hi haurà repartiment d’ étoiles mozartianes: Sara Blanch, Iúlia Lejneva... i els tres barítons liederistes del moment, Andrè Schuen, Samuel Hasselhorn i Konstantine Krimmel.
Òpera alemanya, italiana, francesa, eslava. No faltarà res aquesta temporada. Fins i tot una americana de Philip Glass, sobre el personatge de l’ antic Egipte (el tercer títol de la seva trilogia sobre figures revolucionàries, després d’ Einstein on the beach i Satyagraha), i una aposta per la nova creació nacional, Els Stuntmen, amb llibret i muntatge de Nao Albet i Marcel Borràs, que qüestionen la idea clàssica de masculinitat. Es veurà al Lliure, coproductor amb Liceu, Real i els Teatros del Canal.
Al Liceu s’hi anirà a gaudir tant de Roberto Alagna cantant Puccini en recital, com de Santi Moix pintant in situ en aquesta Festa criolla que preveu fer Jordi Savall. O més radical encara serà el Bestiari ideat per la mare del videoart americà, Joan Jonas, amb catorze poemes i textos d’Enric Casasses –poeta en residència de la temporada– que inspiren tants altres compositors catalans, de Benet Casablancas a Fabià Santacovsky passant per Albert Guinovart,
Joan Magrané, Raquel García Tomás o Hèctor Parra.
Aquesta acció prendrà el Foyer el juny del 2026, però abans haurà pujat a l’escenari gran Marina Abramović, autora dels dibuixos creats per al llibre de temporada del Liceu (els va fer quan es recuperava d’una lesió). L’artista i performer sèrbia estrenarà el muntatge teatral d’una de les seves peces més audaces i provocadores: Balkan Erotic Epic , una investigació sobre la idea que de l’erotisme té la cultura popular als Balcans.
El lema de la temporada 2025-2026 és L’imprevisible , el que escapa a tot càlcul, el que no es pot anticipar. “L’òpera en si mateixa es nodreix d’aquesta imprevisibilitat, amb els seus girs dramàtics que busquen solucions inesperades que fascinen, o amb el seu instrument vocal, el més imprevisible de tots els instruments”, apuntava Víctor García de Gomar, director artístic i artífex d’aquesta travessa singular.
Sexi i pertorbadora estarà Asmik Grigorian en l’arrasadora Manon Lescaut de Puccini, que arriba de Frankfurt amb signatura escènica d’Àlex Ollé, qui, per cert, també s’acomiadarà com a associat del Liceu. El Falstaff de Verdi el servirà Laurent Pélly convidant el públic a riure’s de si mateix, amb Luca Salsi i Ambrogio Maestri de protagonistes. Més canònica serà la coproducció amb Nàpols de La Gioconda de Ponchielli, ideada per Romain Gilbert amb vestuari de Christian Lacroix i les veus de Saioa Hernández i Ekaterina Semenchuk (i amb Violeta Urmana com la Cieca).
A més hi haurà tres òperes en versió concert – Orlando i Aci, Galatea i Polifem de Händel i Semiramide de Rossini– i recitals de Renée Fleming, Juan Diego Flórez o Pretty Yende amb Anduaga. A més d’exposicions d’ Eulàlia Valldosera, Gonzalo Guzmán, Liu Bolin, Santi Moix i Abramović. Però el gran esforç el fa el Liceu amb la dansa: allà s’inclou la inclassificable Balkan Erotic Epic , a cavall de la performance, el teatre, la instal·lació, el ball i el cant (Willem Dafoe se l’emporta a la Biennal de Venècia). I la casa posarà l’ Orquestra al servei de les altres tres propostes: una Giselle del Bayerische Staatsballett, de l’últim que va muntar Ígor Zelenski abans de deixar la direcció de la companyia i tornar a Rússia amb Putin; el gran Nijinsky de John Neumeier pel Ballet d’ Hamburg que el coreògraf ha dirigit durant mig segle. I per acabar, una gran gala d’estrelles de la dansa entorn de Txaikovski que podria reunir –impossible!– Osipova i Zakhàrova en un mateix escenari, l’una des de Londres i l’altra des de Moscou. Sort!
