Es deia Casimiro. Home, negre, nascut el 1858 i esclau. Amb només un any d’edat i sense encara saber caminar, el destí ja tenia plans descoratjadors per a ell: servir a un tal Agustín. Si mai li va agafar per escapar-se a la recerca d’una vida millor, havia de ser fàcil identificar-lo. La marca a foc que li havien fet sobre la pell el delatava i el convertia en un ésser amb els mateixos drets que el bestiar. És a dir, cap. El seu preu? “Dos reals forts”.
No se sap sap sobre la vida d’aquest jovenet, més enllà que el seu primer sospir de vida el va fer a la ciutat de Matanzas, a Cuba. Amb tota certesa, la seva mare estava sotmesa al senyor Agustín i, per tant, ell, que va sortir de les seves entranyes, també. Del pare res no se’n sap, ja que bé podria ser un altre esclau o l’ amo de la finca, perquè no eren poques les violacions que hi havia en aquests entorns. Afirmar qualsevol teoria seria pura especulació.
“La societat de mica en mica s’atreveix a parlar amb claredat del que va passar amb els esclaus”, assenyala Daniel Barquero
En tot cas, si la seva existència ha transcendit, és per allò que llavors se’n deia cèdula de seguretat i de propietat, que no és més que un document d’identitat que conservava tot propietari perquè tant ell com qualsevol autoritat pogués reconèixer els seus serfs.
El document el conserva avui el col·leccionista Daniel Barquero, juntament amb d’altres que no hi tenen a veure res, com manuscrits de Pablo Neruda, Albert Einstein o Sigmund Freud, a més de talles d’art religiós i rellotges de butxaca. “ Col·lecciono de tot. Aquest particular passaport el vaig comprar fa trenta anys en una subhasta. Mai fins ara no havia vist la llum. D’una banda, perquè el seu contingut, tot i que és històric, és incòmode, malgrat que la societat de mica en mica es va atrevint a parlar amb claredat del que va passar. De l’altra, per la fragilitat, atès que està imprès en paper de fumar”.
Malgrat que no és l’única cèdula de propietat d’esclau que té a la seva col·lecció, reconeix que “cap no m’havia impactat tant com aquesta, ja que parlem d’un nadó, malgrat que això no el va salvar que a casa seva li apliquessin un ferro candent i li deixessin una cicatriu per tota la vida”.
En Casimiro va arribar al món amb instruccions, detallades totes en aquest document. Si mai ell o el seu conductor sortia dels límits de la seva residència, havia de portar la seva cèdula i mostrar-la a tot agent de policia que l’hi reclamés. En cas de no fer-ho, s’enfrontava “a la detenció o al seu dipòsit”. Si tal cosa passava, les autoritats n’havien d’informar el seu propietari, que podria venir a buscar-lo a partir del segon dia amb el seu document
o justificar per què s’havia extraviat. En cas que passessin tres anys sense que ningú anés a buscar-lo, s’establia que l’individu fos “lliurat a un establiment de beneficència”. I, a partir d’aquí, se li perdia la
pista.
Els negrers havien de complir una sèrie de normes. Si no es tenia al dia la paperassa, se’ls obligava a pagar “una multa de deu reals
per cada esclau o esclava que no tingui cèdula i el doble per cada cas de reincidència”. Cada any, “entre els mesos de gener i febrer”,
s’havia de renovar aquest salconduit per evitar qualsevol tipus de sanció.
Espanya va ser l’últim país europeu i dels últims estats del món que va erradicar l’esclavitud. El 19 de gener del 1880 el Congrés dels Diputats en va votar l’abolició a Cuba.
El procés, lent i complex, va
culminar sis anys més tard amb l’alliberament del darrer esclau,
el qual va posar fi a un dels fets
més vergonyosos de la nostra història.