Projectes suspesos, fons congelats, personal acomiadat... Amb el seu estil caòtic i brutal, Trump ha irromput en la recerca científica com un cavall desbocat. És només l’expressió d’una dreta cavernícola antiil·lustrada, la mateixa que el 1553 va cremar Miguel Servet per dubtar de la Santíssima Trinitat, la que el 1936, per boca del general franquista Millán Astray, va udolar: “Mori la intel·ligència!” A la Universitat de Salamanca...?
Tant de bo fos això. Tant de bo només una part de l’espectre polític desconfiés del coneixement. Però no és tan senzill. Vegem-ne un exemple.
Assenyalava fa poc The New York Times (27/III/2025) que una de les línies d’investigació en què la cancel·lació tindrà conseqüències més greus és la que concerneix als tractaments hormonals i quirúrgics per al “canvi de sexe”. Acèrrim enemic de la transsexualitat, Trump no vol ni que s’hi investigui. El més paradoxal és que els seus defensors tampoc no han investigat gaire. Com explica l’article, els estudis al respecte són escassos, tendenciosos (per l’exagerat optimisme), i el pitjor: quan els resultats no són del tot positius, no es publiquen. L’esquerra, tant com la dreta, emmordassa la ciència.
En el cas de l’esquerra, es tracta del resultat d’un corrent de pensament, la filosofia postmoderna, que s’ha anat imposant en l’últim mig segle. Ho expliquen molt bé Helen Pluckrose i James Lindsay al llibre Teorías cínicas: el postmodernisme no creu en veritats universals. Creu que n’hi ha només de particulars, segons la identitat de cada un; que, lluny de reflectir la realitat, la ciència és el discurs del poder, i que no hi ha objectivitat, sinó subjectivitats que competeixen per apropiar-se del relat.
Si tot és segons la ullera ideològica que et poses, com podrem formular i avaluar polítiques?
Perplex davant aquestes teories, el 1996 un físic dels Estats Units anomenat Alan Sokal va fer un experiment. Va escriure un article paròdia, ple de disbarats científics, en què afirmava que “la realitat” (no el relat, no la interpretació, sinó la realitat mateixa) “és una construcció social”, i va aconseguir que una revista postmoderna a la moda, Social Text, ho publiqués. L’escàndol va fer època, però el pensament postmodern va continuar avançant. Fins al punt que fa només dos anys –ho va explicar Sokal mateix a la Fundació Ramón Areces, de Madrid, el 24 d’abril passat–, la prestigiosa revista científica Nature va publicar una “guia ètica” reservant-se “el dret a rebutjar la publicació de contingut susceptible d’estigmatitzar individus o grups humans, per exemple, per ser racista, sexista, capacitista o homofòbic”. Acceptaríem una “ètica” així si la firmés l’ Església i servís per impedir la publicació de continguts científicament provats, però susceptibles de posar en dubte l’existència de la Santíssima Trinitat i d’estigmatitzar, per tant, els catòlics?
Lee tambiénNo hi haurà ‘Mamam’
D’aquesta confrontació aferrissada entre ciència i ideologia en vam tenir fa poc un exemple impactant a les nostres pantalles. Va ser el 12 de febrer passat, al programa 59 segundos. El tema de debat era si les anomenades “dones trans” (biològicament homes) han de competir en categories femenines; els contrincants, d’una banda Tasia Aránguez, en nom de l’ Aliança contra l’Esborrament de les Dones, de l’altra, Pablo Iglesias. Va argumentar la professora Aránguez: atès que “els homes biològics tenen un avantatge objectiu en l’esport, segons estudi de Hilton i Lambert, entre el 30% i el 160%”, fer-los competir amb dones “vulnera el joc net i la igualtat d’oportunitats”. Pablo Iglesias va udolar: “Dir que una dona trans no és una dona és violència i no s’hauria de permetre en un mitjà públic. Tota aquesta merda de l’esport és una maleïda excusa. Aquest plantejament és de nazis com Trump, de feixistes, de gentussa”.
L’atac ideològic a la ciència provoca tota mena de problemes. Un per a l’esquerra: rebutjar qualsevol autocrítica, debat o compromís, fins i tot al preu de negar l’evidència, dona ales als seus adversaris. Un altre per a la societat en conjunt: si creiem que res no és veritat ni mentida, si tot és segons la ullera ideològica que et poses, sobre quina base podrem formular i avaluar polítiques? Finalment, un dany col·lateral i paradoxal: sortiran perdent els pobres individus afectats, d’una manera o una altra, per assumptes ideològicament discutits, com el “canvi de sexe”. Doncs ni la dreta cavernícola ni l’esquerra prepotent no acceptaran que s’investigui i debati, amb dades a la mà, què és el que els convé.