Bòlid satànic
Silenciós com un torpede submarí, esmolat com un ganivet llançat a la diana, apareix d’improvís mentre travesses el pas de vianants o quan gires a la cantonada, sovint excedint el límit de velocitat, sovint saltant-se un grapat de normes (dues persones sobre l’artefacte, sense casc, sense assegurança, mirant el mòbil...). El bòlid satànic és el teu malson. Però no tan sols el teu. També el de persones amb poca mobilitat, mares amb nens, humans de totes les edats que tenien com a únic reducte per caminar les places, les rambles, les voreres i els carrers de vianants on ara cada dos per tres un patinet fa eslàlom entre els que passegen.
I la queixa no és exclusiva dels caminants. Els motoristes es pregunten per què han d’assumir el risc d’anar per la calçada mentre els patinets envaeixen espais on el vianant ha estat tradicionalment protegit. Els ciclistes se senten insegurs en les dimensions sovint massa reduïdes dels carrils bici. Els usuaris de patinet que compleixen les normes se senten com els amos de gos que recullen les caques: són estigmatitzats per culpa dels bàrbars consentits.
El patinet elèctric podria ser un mitjà de transport formidable si el problema s’hagués controlat des que va aparèixer. Però la normativa ha estat caòtica, sovint indesxifrable, molt diversa entre ajuntaments. L’edat, per exemple: catorze anys a la meva població. Què té de racional fomentar que un adolescent decideixi no caminar 40 minuts per anar a l’institut perquè prefereix llevar-se més tard i arribar-hi en 10? Què té de saludable si tenim en compte que els mateixos que fomenten aquest despropòsit promouen campanyes contra l’obesitat i el sedentarisme? Què té d’ecològic, si per caminar un jove no consumeix combustibles fòssils ni necessita bateries altament inflamables i, fins i tot, en últim terme, és biodegradable?
El patinet elèctric podria ser un mitjà de transport formidable si el problema s’hagués controlat des que va aparèixer
Les normatives, a més de caòtiques, semblen secretes en alguns municipis on no es veu una sola campanya divulgativa sobre els deures dels usuaris. En aquests mateixos municipis tampoc són habituals les campanyes sancionadores, que, per cert, com bé demostren les ciutats que aconsegueixen resultats, són el millor mètode per dissuadir els incívics. Per ara, només procrastinació.
Per qüestions tan òbvies com la prohibició del patinet elèctric al transport públic (ara definitiva a la nostra comunitat) es van necessitar uns quants incendis. Quants atropellats caldran per justificar una campanya efectiva contra el salvatgisme patinador?