Més de cent cardenals com un pastís de formatge amb xarop de maduixa per sobre, joia del menú del dia de qualsevol restaurant de barriada. Hi ha tanta vanitat i coqueteria, litúrgia i sucre en aquesta imatge que un espera que no la canviïn mai. Espectacle retrògrad, misteriós, gairebé increïble en aquests temps en què vivim nus, en una habitació sense parets. És probable que l’Església catòlica sigui com les pel·lícules de Dirty Harry. Tots sabem què pensa en Harry, què fa en Harry i què decideix en Harry. Ningú no vol que en Harry no sigui Harry i a tots ens agrada en Harry per poder detestar-lo. Més de cent cardenals vestits de pastís de formatge amb xarop de maduixa testifiquen aquest plaer culpable.
Fa poc vaig poder veure a la catedral de Marsella el crani de Llàtzer. La relíquia s’exhibeix amb un certificat d’autenticitat que deixa com a últim criteri el de la fe. Aquesta és l’eina. No les lleis ni la ciència. Aquell crani és de Llàtzer si creus i no ho és si no creus. Així de senzill, així d’absurd i fascinant. El crani de l’home que va morir dues vegades. L’amic de Jesús de Nazaret.
Hi ha tanta litúrgia i sucre en la imatge dels cardenals que un espera que no la canviïn mai
Jesucrist és Elvis com sant Pau és el Coronel Parker, el seu mànager, un comerciant de fira que va saber com vendre el pa i els peixos. Sant Pau es va inventar el cristianisme així que Jesús, com a profeta apocalíptic, va ser crucificat i la seva secta jueva va quedar en trànsit de desaparició. Va trigar tres dies a ressuscitar-lo. Elvis ho va fer el 1968 a l’NBC. També va morir sol, de segur que sorprès que no s’obrís el cel i algú li donés un cop de mà. Sant Pau no demanava la circumcisió per ser salvat i va universalitzar el missatge. El Coronel Parker va comprar Elvis a Sun Records per 35.000 dòlars i el va portar a la RCA per fer-lo Rei.
Lee tambiénVaig ser jo
Com a oenagé, reformada i aperturista, l’Església catòlica ens dura quinze minuts, dessagnada en les mateixes contradiccions de la seva època, qualsevol època. En temps volàtils o líquids, l’Església catòlica i els seus rituals, el seu misteri, els seus jocs, estratagemes i receptes, són aquell bonic i immens transatlàntic que fa dos mil anys que s’enfonsa. Ens hem construït al voltant d’aquell pastís de formatge, contra aquell pastís de formatge amb xarop de maduixa a la part superior. Sense ell, ens sentiríem perduts i no oblidem que, avui i sempre, Elvis és viu.