Paraules contra míssils

A l’avió de tornada, mentre els passatgers acomoden maletes i s’enfonsen als seients, encara em ressonen al cap les converses de la Fira del Llibre de Bogotà. Sota el lema “Una cultura per a la pau”, Antonio Monegal, comissari de la participació d’ Espanya com a país convidat d’honor, ha reunit una constel·lació de veus –diversa en orígens, sensibilitats i generacions– per pensar la literatura en relació amb la violència, la memòria i la història.

Pel pavelló espanyol també va passar l’escriptor de Medellín Héctor Abad Faciolince, amb qui vaig conversar en la sessió Literatura i conflicte, moderada per Monegal, a propòsit del seu últim llibre, Ahora y en la hora. El que narra va començar amb un missatge de dues editores ucraïneses –joves i determinades– que li van expressar el desig de publicar El olvido que seremos en el seu idioma: “Una aposta per l’alegria i l’esperança d’un país que defensava orgullosament una independència i una identitat recuperades feia menys de trenta anys”. Quan Faciolince va visitar Kíiv, Ucraïna ja no era la mateixa: complia el seu segon any de guerra. Hi va viatjar perquè –com ell diu– “no és la geopolítica ni la ideologia, sinó les persones les que ens ensenyen a estimar les nacions”.

La tragèdia va passar quan, malgrat les seves reticències, el grup amb què anava va decidir improvisar una visita a prop del front per recollir impressions de primera mà. Els acompanyava la jove escriptora ucraïnesa Victoria Amélina, que volia acomiadar-se del Donetsk: després de documentar crims de guerra, tenia previst anar-se’n a París amb una beca d’escriptura. Amb ella va intercanviar el seient­ a la pizzeria de Kramatorsk on havien anat a sopar, just abans que un Iskander carregat amb mitja tona d’explosiu matés tretze civils, entre ells l’ Amélina, i en ferís desenes. 

Aquell instant fatídic –el local ple, un míssil hipersònic rus– és el cor del llibre. En la seva elegia, escrita amb mà tremolosa, Faciolince, pàgina a pàgina, busca les paraules justes després de la commoció.

Entre el terrabastall i l’esperança, la literatura avança sense blindatge. On la història exigeix síntesi, la literatura acull els detalls emocionals capaços de transmetre la veritat íntima d’un drama col·lectiu.