A l’avió de tornada, mentre els passatgers acomoden maletes i s’enfonsen als seients, encara em ressonen al cap les converses de la Fira del Llibre de Bogotà. Sota el lema “Una cultura per a la pau”, Antonio Monegal, comissari de la participació d’ Espanya com a país convidat d’honor, ha reunit una constel·lació de veus –diversa en orígens, sensibilitats i generacions– per pensar la literatura en relació amb la violència, la memòria i la història.
Un home plora a la pizzeria de Kramatorsk on va caure el míssil rus el juny del 2023
Pel pavelló espanyol també va passar l’escriptor de Medellín Héctor Abad Faciolince, amb qui vaig conversar en la sessió Literatura i conflicte, moderada per Monegal, a propòsit del seu últim llibre, Ahora y en la hora. El que narra va començar amb un missatge de dues editores ucraïneses –joves i determinades– que li van expressar el desig de publicar El olvido que seremos en el seu idioma: “Una aposta per l’alegria i l’esperança d’un país que defensava orgullosament una independència i una identitat recuperades feia menys de trenta anys”. Quan Faciolince va visitar Kíiv, Ucraïna ja no era la mateixa: complia el seu segon any de guerra. Hi va viatjar perquè –com ell diu– “no és la geopolítica ni la ideologia, sinó les persones les que ens ensenyen a estimar les nacions”.
Héctor Abad Faciolince escriu al seu últim llibre sobre la tragèdia que va viure a Ucraïna
La tragèdia va passar quan, malgrat les seves reticències, el grup amb què anava va decidir improvisar una visita a prop del front per recollir impressions de primera mà. Els acompanyava la jove escriptora ucraïnesa Victoria Amélina, que volia acomiadar-se del Donetsk: després de documentar crims de guerra, tenia previst anar-se’n a París amb una beca d’escriptura. Amb ella va intercanviar el seient a la pizzeria de Kramatorsk on havien anat a sopar, just abans que un Iskander carregat amb mitja tona d’explosiu matés tretze civils, entre ells l’ Amélina, i en ferís desenes.
Lee tambiénUn dilluns a les palpentes
Aquell instant fatídic –el local ple, un míssil hipersònic rus– és el cor del llibre. En la seva elegia, escrita amb mà tremolosa, Faciolince, pàgina a pàgina, busca les paraules justes després de la commoció.
Entre el terrabastall i l’esperança, la literatura avança sense blindatge. On la història exigeix síntesi, la literatura acull els detalls emocionals capaços de transmetre la veritat íntima d’un drama col·lectiu.