Hi ha una prima línia que uneix Tagaste amb Chicago, Chulucanas, Chiclayo, Callao i Roma. També hi ha una constant en tots els éssers humans, per molt diferents que siguin, que resideix en les emocions. Les persones comencen sentint i acaben sentint. Només durant una època de la vida raonen. Tot i això, el que els fa veritablement humans és sentir. La intel·ligència artificial superarà ben aviat la capacitat humana de pensar, però no podrà mai suplantar la capacitat humana de sentir. I això ja ho sabia sant Agustí al segle III.
Aquesta tarda, el dia i a l’hora que La Vanguardia va anunciar dimecres (“no oblidin sant Agustí aquests dies”), el col·legi cardenalici reunit en conclave va elegir un religiós agustí com a nou Papa. Efectivament, Robert F. Prevost és el 267è successor de sant Pere i ha adoptat com a nom el de Lleó XIV. Pels atents observadors de la realitat, a la missa que el cardenal espanyol Ángel F. Artime va presidir dissabte a la basílica de Sant Pere, la penúltima dels nou dies de dol pel papa Francesc, la cara del cardenal Parolin no
podia deixar de traslluir disgust davant la serenitat de la del
llavors cardenal Prevost. Semblava una encarnació dels dos bustos, l’anima beata i l’anima dannata que Bernini va crear el 1619 per a l’ església d’ Espanya a Roma.
A la missa que el cardenal Artime va presidir dissabte, la cara de Parolin traslluïa disgust
De fet, com també va informar La Vanguardia el dia u, “ja estava tot el peix venut” i hi havia “un papable americà”. Era en Bob, el fill d’en Louis i la Mildred, d’origen francès el primer i espanyol la segona, que va
néixer a Chicago, la ciutat més industrialitzada i materialista dels Estats Units. A les congregacions de cardenals hi havia una cosa que va captivar la resta. Aquell nord-americà (1955), amb nacionalitat també peruana (1985) i vaticana (2023), parlava al cor. No feia grans reflexions teòriques, sinó que feia servir el llenguatge de les emo-
cions. “El meu cor és inquiet”, deia sant Agustí, “fins que no reposi en tu”.
Avui s’ha demostrat que “qui entra papa surt cardenal”. L’actitud triomfal del cardenal Parolin quan va entrar al conclave va ser la seva perdició. La salutació litúrgica del cardenal Re, que se suposava neutral, desitjant-li “sort per partida doble” al final de la missa pro eligendo pontifice , no va passar inadvertit per a la resta de cardenals. Tampoc les referències del cardenal Filoni. Ni l’acte social del cardenal Zuppi diumenge a
Bolonya. Abans alguns mitjans afins a aquest grup de pressió o cordata havien intentat acusar Prevost falsament d’encobrir casos de pederàstia durant l’etapa episcopal al Perú, quan havia estat precisament el contrari: ell va ser el que va denunciar els presumptes culpables. Després d’això s’imposa una actualització de la normativa del conclave, regulada per la
Universi Dominici Gregis (1996/2013).
El seu paper també va ser clau per destapar el cas del Sodalici de Vida Cristiana, el grup peruà desbaratat pel sacerdot tortosí Jordi Bartomeu, no sense atacs falsos cap a ell. D’aquí l’elecció del nom de Lleó com a Papa després de 122 anys sense fer-lo servir cap dels predecessors. Amb aquest nom fa referència a la dimensió social de la fe, com Lleó XIII, el pontífex que
va inaugurar els ensenyaments socials de l’ Església preocupant-se per obrers i camperols, sindicats i patronals, diàleg
social i salari just, com també condicions dignes de vida i límits tant al liberalisme com al socialisme.
Si li haguessin fet cas, cap dels dos totalitarismes del segle XX no hauria passat. Però amb l’apel·latiu a l’animal africà, continent de sant Agustí, també fa referència al valor: amb tarannà dialogant, no temerà proposar al món “una civilització de l’amor”, com suggeria el bisbe d’ Hipona quan als segles IV i V va veure caure l’imperi romà per la falta de sensibilitat cap als esclaus del sud i els migrants del nord. Un avís a Europa.
Prevost és una persona senzilla que al Perú vivia en un habitatge senzill, caminava pels
carrers de fang i va fer seves les cultures aborígens. Aquesta mateixa austeritat la va demostrar a Espanya quan va visitar l’ escola San Agustín de Madrid. És una persona amb capacitat de lideratge però amb escolta activa, amb empatia i temperància, d’un parlar pausat, que evita el protagonisme, i això reforçarà la sinodalitat, com ja ha evidenciat en les primeres paraules, fins i tot amb les merescudes referències al papa Francesc que tant s’ha trobat a faltar aquests dies. La resta d’agustins el defineixen com un germà discret i senzill, de tarannà dialogant però d’idees clares. Evita les confrontacions, prefereix el pacte. La seva formació com a matemàtic el converteix en un perfecte organitzador i l’especialització com a canonista fan que conegui la cúria, com ja va demostrar com a prefecte del Dicasteri dels Bisbes des del 2023. El papa Francesc va veure en ell la persona capaç de nomenar bisbes justos, veritablement evangèlics, amb vocació de pastors.
És un reformista pragmàtic. Geopolíticament articularà les relacions entre Occident i Orient per la capacitat de diàleg. Internament intentarà continuar amb la formació de líders locals, la gran aposta, i les vocacions, des de la vida laical a la vida sacerdotal, passant per la religiosa. Per l’edat, el pontificat s’intueix llarg, de prop de 25 anys. Tota una generació. La necessària per consolidar, harmonitzar i modular les reformes empreses de Francesc i proposar al món, com sant Agustí, el famós “estima i fes el que vulguis”, perquè, com va fixar al seu lema episcopal, “en Ell som un”.