A Espanya ha passat el que havia de passar. Ha quedat ben clar que no té “el millor sistema energètic d’Europa”, perquè pateix un problema de fons, provocat per la decisió ideològica (de l’exministra Teresa Ribera) de portar al límit l’exposició a les fonts solars i eòliques al mix energètic, deixant al mínim les fonts que proporcionen estabilitat al sistema, com són els cicles o les nuclears. I així s’ha fet, malgrat l’advertiment del caràcter indispensable de les nuclears per garantir el subministrament. Es tracta d’una decisió del Govern central, que respon en tot al tarannà i a la ideologia –no al coneixement ni a l’experiència– del president Sánchez. Per això resulta diàfan qui és l’últim responsable “ideològic” d’una apagada que deixa algunes coses molt clares.
Ara bé, el president Sánchez, sempre fèrtil en recursos, no s’acovardeix així com així per una apagada, i reacciona deixant molt clar des del primer moment que la desfeta no és cosa seva, destacant que Red Eléctrica, companyia encarregada de garantir el subministrament, és un “operador privat”, això sí, amb una presidenta –Beatriz Corredor– nomenada pel president Sánchez i semblant a ell en ideologia i en desconeixement del tema. Un fet al qual va seguir una trobada del president, acompanyat per diversos ministres, amb els empresaris del ram, “enfront” d’ells, com a insinuació d’una exigència de rendició de comptes.
El Govern central ha portar al límit l’exposició a fonts solars i eòliques al mix energètic
Arran de l’apagada, Ignacio Sánchez-Cuenca ha escrit en aquest diari que “hi ha un patró desconcertant en la política espanyola. Davant el risc que es reveli alguna fragilitat del país, ens posem fantàstics i afirmem que som els millors del planeta”, i posa aquests exemples: a) El president Rodríguez Zapatero va afirmar pocs dies després de la caiguda de Lehman Brothers que Espanya tenia el sistema financer més sòlid del món; b) El president Sánchez va dir, tres dies després del confinament per covid, que el sistema sanitari espanyol era el millor d’Europa i el tercer millor del món, després de Hong Kong i Singapur; c) La presidenta de Red Eléctrica, Beatriz Corredor, va dir el novembre del 2021 –entrevistada per Susanna Griso– que Espanya té el millor sistema elèctric del món i va descartar taxativament la possibilitat d’una apagada. Òbviament, la realitat ha posat de manifest l’absurditat d’aquestes declaracions. Ara bé, aquesta desmesura grotesca no és pròpia dels espanyols corrents, sinó dels seus dirigents. És més, el tarannà de l’espanyol mitjà és més aviat acomplexat respecte a la història i la situació actual del seu país. Hi ha una llarga tradició, manifestada en la nodridíssima literatura existent sobre la derrota, l’esgotament i la decadència d’Espanya. Fins i tot en els nostres poetes batega obsessiu aquest lament.
Lee tambiénDavant el conclave
Insisteixo. Són els nostres dirigents els que desbarren amb afirmacions desmesurades. I són ells els que, arribades les rebaixes, fugen d’estudi. Així ho ha fet, seguint una llarga tradició, el president Sánchez, que ha tingut la barra d’afirmar, sense tallar-se ni un pèl, que s’ignora la causa del col·lapse, però que, malgrat això, el sinistre no es tornarà a repetir. I, per si no n’hi hagués prou, ha reiterat la referència als “operadors privats” amb una insinuació inculpatòria deliberada. Res que no sigui marca de casa.
Un aspecte més, però, ha il·luminat paradoxalment l’apagada. Que quan parlem de dirigents, no hem de pensar tan sols en els líders polítics, sinó també en els grans empresaris i en els directius econòmics i financers, sense oblidar a intel·lectuals i acadèmics. Esclar que, en tots ells, la seva contribució a l’engany col·lectiu no ve per la via de l’afirmació hiperbòlica, sinó per la del silenci ladí. No parlen, callen. Però qui calla consent. En realitat, bona part d’ells també estan integrats en una xarxa de la qual no es volen alliberar perquè és nutrícia, sent minoria els que preserven la seva independència i, amb aquesta, la seva dignitat. Amb l’agreujant que alguns d’ells no dubten a assumir la condició de cooperadors necessaris del desgavell. Tot fa feix.