Avui ha esclafit a plorar l’indigent de la cantonada de Gran Vía amb Alcalá; un lloc sens dubte molt cotitzat també per a la mendicitat. L’home sanglota com si de sobte s’hagués adonat de tot, les seves coses i les nostres i les de més enllà, qui sap, com si li hagués caigut definitivament el món a sobre. El veig des de l’altra vorera, mentre espero que el semàfor de vianants es posi verd, entre la multitud. Al meu costat, una nena disfressada de princesa rosa, que menja gelat agafada de la mà del pare, tampoc no li treu l’ull de sobre. L’indigent, assegut a terra, entotsolat, corpulent, brut, es desfà en un mar de llàgrimes, un plor profund que li agita el pit. Malgrat tot, no és fàcil distingir-lo allà a baix, als peus dels rius de gent, camuflat en el brogit.
Però resulta que casualment l’hem vist, distingim els sanglots del soroll del trànsit. I m’estic preguntant què li passa avui per tenir aquest desconsol, com si fos possible preguntar això, sisplau, sobre algú que demana menjar des de les rajoles brillants d’una zona turística on corren les hamburgueses i els gelats. Suposo que avui li tirem més monedes. Tenim el cor trencat per aquest plor del qual comencem a apropiar-nos i no s’acaba mai, com el semàfor vermell, per cert, que tampoc no té final.
Es nota al cos que és un plor autèntic, ens està esquitxant
Seria molt brut que a algú li passés pel cap dubtar si es tracta d’un plor natural o actuat, per incrementar ingressos. Fa vergonya si més no vorejar la idea que sigui un plor de truc: “Contracteu immediatament aquest captaire al teatre del carrer del davant”, cridaríem, “és un geni de l’art dramàtic”. Però no. Es nota al cos que és un plor autèntic, ens està esquitxant.
Lee tambiénPel·lícula o vida
Amb les cames aturades pel semàfor, els pensaments travessen el crani molt de pressa: sorgeix en la ment una escena brevíssima en la qual li oferim un kleenex, preguntant-li si necessita alguna cosa, i el paio ens envia a la merda; hi ha una altra versió pitjor, acostant-li un gelat. La nena princesa ara travessa el carrer molt de pressa, amb el semàfor vermell, arrossegada pel pare: “No m’estaré aquí tot el dia”, ha deixat anar, en un exemple d’impaciència genuïna. Per la nostra banda, seria d’un egocentrisme inacceptable posar-nos a plorar amb el pobre, a sobre, ocupant el seu espai.