Un moralista davant l’absurd

Una tarda, quan era petit, el seu pare el va portar a prendre una xocolata a casa d’ Eugène Ionesco a París i aquell berenar el va fer pujar en un escenari d’on no va baixar fins a la nit de dijous, al cap de més de 80 anys, quan va morir a Barcelona.

Joan de Sagarra ha viscut al teatre moltes vegades absurd del periodisme i la cultura, en una Barcelona que li agrada assemblar-se a París, complex d’inferioritat que va ser germen d’enveges mesquines que va patir com pocs. El dia que va començar a escriure a El Noticiero Universal , per exemple, va explicar l’anècdota de la xocolata i ningú no el va creure. No sabien que era el fill de l’escriptor Josep Maria de Sagarra, i quan ho van saber, van donar per fet que s’ho havia inventat.

Joan va néixer a París i sempre va ser francès. La seva infantesa va ser plena de personatges extraordinaris: Giacometti, Beauvoir, Sartre, Vilar, Queneau, Prévert i Kosma, el compositor de Fulles mortes. De petit, Joan es va enamorar de Juliette Gréco cantant Fulles mortes i ella li va correspondre amb un autògraf: “Al meu estimat Juanito”.

La seva cultura va ser la d’un somiador, no la d’un intel·lectual: cançó francesa, boleros, teatre, cinema i literatura.

Podia ser càustic, sorneguer i rondinaire, però sobretot era un sentimental amb una gran imaginació i molt d’humor, generós i vividor, capaç de treure el seu estimat Nfumu Ngí de la gàbia del zoo per endur-se’l de copes a la cocteleria Boadas i a menjar una paella al Set Portes.

Las rumbas , la recopilació de les cròniques que va escriure per a Tele/ eXprés , publicades el 1971 i reeditades 50 anys després a Libros de Vanguardia, són periodisme de proximitat, un clàssic.

El seu estil era molt proper, de vegades còmic i surrealista, ple de referències culturals, sempre autèntic i sense falsedats. Escrivia com un intrús en una societat opaca, assegut a l’escriptori del seu pare, fetitxe literari que també era la nau d’un errant.

Més que ser, Sagarra hi era i els poderosos en temien la presència. Bernard Frank, Joseph Kessel i Raymond Aron, els seus periodistes més admirats, li van ensenyar el valor de l’ètica i el compromís.

Sagarra va ser feliç en el tardofranquisme, escrivint com sentia, de vegades sense mesurar les conseqüències de les seves columnes. Com que veia la societat sense els vels de l’autoengany, les seves crítiques, de vegades dures i sempre sinceres, el van enemistar amb els pesos pesants del teatre local. “No soc objectiu –reconeixia–. Soc un crític polític i apassionat”.

Si el servei militar l’hagués fet a França, hauria estat francès de ple de dret, però aquell pas l’hauria portat a lluitar a Algèria i va preferir no arriscar.

El seu pare va morir el 1961, quan ell tenia 22 anys, i va tornar a París per estudiar teatre a la Sorbona. Va ser un curs inoblidable fins que la seva mare, Mercè Devesa, vídua i sola, el va arrossegar altre cop a Barcelona. Ella l’ avi­ciava tant que Néstor Luján deia que l’havia convertit en un monstre consentit.

Què podia esperar-se d’un nen que a Madrid havia viscut a l’hotel Palace i d’un periodista que llegia mitja dotzena de diaris al dia, sobretot en francès i italià, quan a Barcelona eren pocs els que coneixien Europa?

Sagarra gaudia de la bona taula i de la bona conversa, dels havans i els licors, del rom Saint James al principi i del whisky Jameson més endavant, dieta que el va fer feliç fins que el cos li va demanar més aigua i menys alcohol.

S’ho va passar molt bé a Boccaccio, la disco de la progressia pija i creativa a la qual va anomenar la gauche divine . Demanava copes que no pagava amb l’excusa que les seves columnes omplien el local. Després baixava des d’aquella Barcelona fàcil i elevada fins a la Rambla més baixa i realista amb Juan Marsé, Juan Goytisolo, Javier Tomeo i Jaime Gil de Biedma, passejos nocturns que acabaven en la bestialitat del Jazz Colon, amb putes, marines i pàtxuli. A trenc d’alba, anava amb Marsé a donar menjar als goril·les del zoo.

Gràcies a Joan de Sagarra, la cultura barcelonina va passar del provincianisme al cosmopolitisme sense perdre la seva identitat popular. Sempre va defensar el populisme del seu pare, triomfador al teatre Romea amb obres en català als anys cinquanta.

Quan va arribar la democràcia i havent bressolat el naixement del Teatre Lliure, Sagarra va entrar a l’Ajuntament com a delegat de Cultura. Va durar un any, del 1978 al 1979. La política li va confirmar que la flor de l’autogestió s’havia pansit sota el pes del gregarisme i la subvenció pública. Si llavors hagués optat per ser socialista o convergent, hauria ocupat els càrrecs que hagués volgut, tot i que per a això hauria d’haver-se traït.

Sagarra va denunciar la nova cultura catalana, la cultureta de la democràcia, com ell la va anomenar, un terme despectiu per denunciar la impostura del nacio­nalisme català que pretenia haver salvat una llengua i una cultura que, en realitat, s’havien salvat soles.

Va ser feliç amb la seva família inventada: Josep Maria Carandell, el seu germà gran; Lluís Permanyer, el seu germà petit; Marcos Ordóñez, el seu nebot , i Josep Martí Gómez i Josep Maria Huertas, els seus fidels col·legues.

Malgrat que tenia amics comunistes, com Manolo Vázquez Montalbán, no tolerava la rigi­desa de la doctrina i l’aparell. Podia més la seva ànima anarquista i renegava d’aquells rojos que veia com patufets , comissaris polítics d’un patètic patufetisme-leni­nisme , una altra de les etiquetes genials que va enganxar a l’esquena dels petulants.

Sagarra s’ho passava bé a les trinxeres i als marges. Era irreverent i combatiu, com Quim Monzó, un dels seus escriptors admirats, i Gregorio Morán, un altre periodista davant el qual es treia el barret.

Davant l’exquisit, sabent-se al centre de l’escenari, adoptava l’actitud del nen que tasta la salsa amb el dit.

Gaudia a Flash Flash amb el seu cosí   Enrique Vila-Matas, a Can Josep amb les fotos del cinema que tant va estimar, i a Casa Leopoldo, amb els seus amics lamentables .

La cocteleria Boadas, el bar La Tour, les terrasses del Zurich, el Bauma, l’Alaska i l’Adonis, on es trobava amb Carmen Broto, la prostituta de l’alta burgesia que va morir assassinada en circumstàncies mai aclarides, van ser platees on es va asseure a beure, fumar i observar.

A Sagarra li agradava viure molt més que no pas escriure. Considerava que era terrible haver d’escriure per pagar-se el pis, però, a causa del seu caràcter i la seva independència, no va guanyar mai prou per viure sense escriure.

Va escriure en moltes capçaleres, sobretot a El País i Guayana Guardian . Es va casar amb Paulina Àngel Caldentey, amb qui va tenir el seu fill Josep Maria, i després amb María Jesús Ivars. El gat es deia Mauricio i el canari no va cantar mai bé perquè era moçambiquès.

Quan anava a París, s’allotjava a prop de la Rue du Bac, on va viure de petit (al número 42), i allà, ja més gran, recolzat en el seu bastó i amb la gorra ben calada, encara es meravellava amb les papallones dissecades a l’aparador d’una botiga que sobrevivia com ell.

Els dijous dinava amb els seus últims amics al Giardinetto. Arribava del braç d’ Agomar, la seva neta polonesa i catalana, columna que l’ha sostingut el tram final de la seva vida, i d’una bossa sense atributs en treia llibres, revistes i licors per compartir.

Li agradava xafardejar i riure’s dels poderosos. El seu cap guardava tantes referències que podia interpretar la realitat amb arguments profunds i diàfans, carregats de la ironia pròpia de les persones intel·ligents. A la tarda sortia a comprar llibres.

Llegia de nit, al costat de la seva estimada Plèiade, la biblioteca de Gallimard amb què volia ser enterrat, i l’endemà, a l’hora de l’aperitiu, deixava novel·les a la font de la Caputxeta perquè les gaudís el primer estrany. Moltes eren de butxaca, –de gare , com ell en deia–, històries per llegir al tren, distret amb les indagacions dels seus estimats George Simenon i Andrea Camilleri.

Estic segur que li hauria agradat ser com els comissaris Maigret i Montalbano perquè, en el fons, era un moralista i un justicier, un nen que havia berenat xocolata amb Ionesco i que no va deixar de plantar cara a l’absurditat del món.