Ni Marta Ventura (31), Begoña Ojinaga (29) ni Alejandra Sojo (23) no van imaginar, de nenes, que un cos “com el seu” pogués encaixar al món de la moda. Van créixer creient que aquest era un terreny reservat exclusivament a les persones primes. I no els faltava raó. El bombardeig constant d'imatges els deixava clar que les seves talles no coincidien amb les que veien a la televisió o a les revistes.
Avui, aquestes tres dones són models curvy —l'etiqueta que, els agradi o no, encara els assigna la indústria— i els seus rostres apareixen en catàlegs, campanyes de publicitat i passarel·les. La seva presència obre camí i llança un missatge poderós: que tots els cossos són vàlids.
Les grans passarel·les han reduït més d'un 50% la presència de models 'curvy'
Per això, la menor presència a les passarel·les de cossos diversos els preocupa, i molt. La model i activista Felicity Hayward, que porta monitorant el nombre de models que desfilen a Londres, París, Milà i Nova York, va assenyalar recentment aquesta nova direcció. “En la Setmana de la Moda de Londres del 2023 hi va haver 85 models de talla gran. Aquest any, 26 i a Milà només 10. Nova York, que solia estar a l'avantguarda, ha tingut una disminució del 50%”, va expressar recentment en un article de Glamur Regne Unit.
Semblava que el bodi positivi havia arribat per quedar-se. Les passarel·les començaven a mostrar dones amb talles més enllà de la 34, mentre que les campanyes de publicitat i les marques de fast fashion introducían progressivament opcions més inclusives, ampliant la seva oferta de talles. El moviment començava a calar en la indústria, encara que moltes models senten que tot allò va ser pur màrqueting.
La model Marta Ventura, de 31 anys, porta des dels 18 treballant al sector.
“A totes les campanyes compten amb tenir una pèl-roja, una negra, una curvy, una d'alta i una baixa, perquè és el que ven”, exemplifica Begoña Ojinaga. Les models senten que encara cal complir amb aquella “quota” en la qual no són mai les “protagonistes”. “Molt poques marques ens utilitzen com a imatge de campanya, si no que som un extra”, expressa Alejandra Sojo, que, al seu torn, assegura que hi ha algunes excepcions que genuïnament aposten per elles.
Per a la model Marta Ventura, també docent de publicitat i màrqueting, creu encara avui que les marques seleccionen aquestes models en èpoques puntuals i en campanyes específiques i, quan ho fan, contracten professionals amb les talles més baixes dins d'aquell ampli ventall que s'agrupa sota l'etiqueta curvy.
“Bàsicament, és una dona amb corbes, tant si utilitza una talla 40 com una 52. És un gran avenç, tenint en compte que el sector considerava, no fa tant, que la talla 40 era per a grasses”, matisa Marisol Ochoa, headbooker de Miah Management, agència pionera en apostar per models de tota mena de talles. Dins d'aquesta categoria, algunes marques han continuat apostant per modelos mid-size o in-between, és a dir, dones que es troben entre la talla 38 i la 42 i que, anteriorment, “es quedaven en els llimbs de la moda”.
L'extrema primesa que tant li havia costat d'abandonar a la indústria sembla que no va quedar mai enrere. “Estan ressorgint altres estètiques com les que es van viure en els anys 90 amb l'estilo heroin-chic”, diu Ventura, fent al·lusió a aquells cossos extremadament prims de pell pàl·lida i ulleres que van proliferar a les passarel·les. De fet, “tinc hipotiroïdisme i, de vegades, canvi de talla. Quan he estat una mica més prima, m'ha estat més fàcil treballar”. Alejandra Sojo, per la seva part, assegura que moltes companyes s'han aprimat per “pressió social” i per tornar a adaptar-se a aquells cànons.
Conec companyes i influencers 'bodi positivi' que s'han injectat Ozempic
En aquest sentit, els mètodes per aspirar a una talla “acceptable” per a la indústria passen per sotmetre's no només a dietes estrictes, sinó a medicaments com Ozempic. El fàrmac, indicat per tractar la diabetis tipus 2, va guanyar ràpidament popularitat per la seva capacitat per a la ràpida pèrdua de pes i va conquerir celebritats i models que van sucumbir a la pressió estètica. Malgrat les conseqüències nocives per a la salut.
“Conec companyes i influencers body positive que s'han injectat Ozempic o han continuat dietes estrictes perquè les contractessin”, assegura Sojo, natural de Veneçuela. Les models entrevistades mostren la seva preocupació per aquests cànons de bellesa que semblaven superats, però que ressorgeixen i “poden venir de la mà de trastorns de la conducta alimentària com l'anorèxia o la bulímia”.
Begoña Ojinaga: “La moda no deixa d'existir, però les tendències no haurien de canviar quan el que està en joc és l'acceptació d'un mateix”
Encara que el nombre de models amb talles diverses ha disminuït a les passarel·les, les entrevistades asseguren que “no és el final” del moviment, però continua “sense estar normalitzat”. “El volum de treball es manté com fa uns anys, però persisteix la sensació que et contracten per complir amb un tipus de cos. ‘Ja tinc a la curvy en campanya’”, lamenta Ojinaga.
A les passarel·les, no tot està perdut. Grans dissenyadors continuen apostant per la diversitat corporal a l'hora de triar els seus models, com és el cas de Johanna Calderón. Aquesta dissenyadora madrilenya va fer recentment una desfilada per a Madrid és Moda en el marc de la Fashion Week. “Molts companys em van dir que era arriscat fer una desfilada 100% curvy. Per a mi no ho és, és una realitat. Arriscat, potser seria una desfilada amb tot de talles 32”.
Desfilades com aquests, encara que són minoritaris, recorden la diversitat corporal existent. Savage X Fenty, la marca de la cantant Rihanna, ha dut a terme col·leccions amb talles diverses, calant en el públic i aconseguint repercussió. Marques de llenceria com Victoria's Secret han canviat tot el seu concepte i han introduït també aquestes models en passarel·la.
Per a Marisol Ochoa, de Miah, agència a la qual pertanyien totes les models de la desfilada de Johanna Calderón: “He escoltat històries horroroses en càstings: nenes a les que han dit grasses a tota la seva vida. Des de Miah, els diem: 'Aquest és el teu moment'. Aquestes desfilades van dirigides als qui les han recalcat durant anys”. I afegeix: “Creiem que la diversitat ha vingut per quedar-se. Continuem treballant amb grans marques i no ens rendirem”.
L'impacte de la passarel·la en la ciutadania
Encara que les passarel·les puguin semblar llunyanes al ciutadà corrent, el cert és que tenen més impacte del que podria semblar. Introdueixen les noves tendències, marquen els cànons de bellesa i influeixen a les talles de la indústria. El principal problema encara avui és trobar determinades talles. “Moltes talles grans no estan disponibles en botigues físiques, només en línia. Això impedeix que les persones puguin emprovar-se la roba abans de comprar-la”, compte Ventura. A més, la model assenyala que la representació en la moda continua sent limitada i, sovint, es presenta amb talles més petites, “tenint en compte que la mitjana espanyola està en la 42-44”.
Els catàlegs en línia de les marques també presenten grans diferències. “Les campanyes estan protagonitzades per models de talla estàndard. Si vols opcions de talles més grans o plus (a partir de la 48), mostren la model sobre un fons blanc o, directament, només la peça, sense haver-li dedicat una sessió fotogràfica del mateix nivell. Per a l'estàndard et fan la campanya; per a la curvy, l'e-commerce”, resumeix Ojinaga.
Un aparador en el centre de Barcelona.
Per si fos poc, la model denuncia que, al seleccionar una talla més gran, algunes peces presenten modificacions en el patró. “En comptes d'un escot en punta, en posen un de rodó i, en lloc d'un tirant fi, n'hi col·loquen un d'ample”, exemplifica.
Encara que les professionals reconeixen que els costa menys de trobar en botiga pantalons de la seva talla respecte a anys enrere, encara avui presenten algunes dificultats. Alejandra Sojo en té una 42-44, l'equivalent a una L, però ha arribat a emprovar-se vestits de talla XXL que no li cabia. “A mi no m'afecta, però imagina una nena que vulgui comprar-se una peça i vegi que una XXL no li va”, expressa indignada. Per això, la dissenyadora Johanna Calderón es pregunta: “De què serveix mostrar cossos diversos a les passarel·les si després una dona no troba la seva talla en botiga o la peça no li entra? Moltes marques s'aprofiten del màrqueting perquè el curvy està de moda, però la realitat és que no tothom la treballa”.
La indústria de la moda és un factor de risc per a la insatisfacció corporal i el desenvolupament d'un TCA
La psicòloga Sara Bujalance, directora de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB), assegura que el món de la moda és “un factor de risc per a la insatisfacció corporal i el desenvolupament d'un possible TCA, especialment entre les joves”. Els cossos en “infrapeso” que predominen a les passarel·les semblen ser “els únics cossos vàlids”, en detriment de la diversitat i acceptació corporal. “Encara que no busca intencionadament provocar un TCA, trobem a faltar més responsabilitat per l'impacte que tenen en la salut mental i física”, matisa l'experta.
En aquest sentit, Rosa Maria Raich, psicòloga i catedràtica de psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona: “Pel carrer veus cossos diversos, però els audiovisuals, la indústria de la moda i les xarxes socials mostren figures retocades presentades com si fossin reals, la qual cosa porta a comparacions nocives i a sentir que no es compleix amb aquells estàndards”.
Lee tambiénEl efecto ‘cara de Ozempic’ o el envejecimiento facial tras perder kilos de forma súbita
Bujalance matisa que, encara que moltes persones no arriben a desenvolupar aquests trastorns, “viuen amb una relació disfuncional amb el seu cos tota la seva vida (fent dietes constantment, amagant el seu cos, sentint vergonya o malestar corporal de forma crònica)”. A més, recorda que els problemes d'autoestima o conflictes psicològics profunds no es resolen simplement amb canvis físics, com la pèrdua de pes o intervencions estètiques.
