La meitat de la població no sap com serà la seva vida d’aquí un any perquè no sap quins seran els seus ingressos, segons el Banc d’Espanya. És una expressió més d’una desigualtat que corroeix el sistema liberal i alimenta l’extrema dreta.
Una imatge d'una treballadora en un magatzem d'Amazon
La meitat dels ciutadans no saben què faran amb les seves ànimes l’any que ve. En termes econòmics, per a la meitat de la població és molt difícil saber quins seran els seus ingressos l’any següent. Aquesta idea del risc és important per als que fan la política econòmica (calcular quant gastarà tota aquesta gent, quines decisions poden prendre). Però també ho és culturalment. De quina manera es viu si tens dificultats per saber què faràs l’any següent? Com deuen tenir l’autoestima?
Per als funcionaris és fàcil predir quins seran els seus ingressos d’aquí un any. Per a molts joves, en canvi, és molt difícil. Avui vens una promoció de formatge colombià davant un súper, demà aparells per filtrar aigua de l’aixeta en un centre comercial, l’endemà corres al Zara a comprar-te un vestit perquè faràs d’hostessa en un congrés i l’altre ets en un Bonpreu venent salmó en un carretó decorat amb la bandera de Noruega. No pares de fer coses, però no tenen cap significat. Menys per fer-te una idea de quin serà el teu futur immediat.
Aquest paràmetre es coneix com a desigualtat de risc i el va exposar en detall Laura Hospido, economista del Banc d’Espanya, la tercera jornada del Cercle d’ Economia de Barcelona. Va ser un matí dedicat a analitzar les xacres del sistema liberal nascut de la globalització. El convidat estrella era Branko Milanovic, economista de referència internacional per a l’estudi de la desigualtat.
Milanovic no va tenir pietat. Europa està pagant el preu de les polítiques neoliberals dels noranta, va dir. La hiperglobalització d’aquests anys ha beneficiat Àsia. Els països asiàtics han crescut, creixen i creixeran més que el que puguin fer els europeus. En certa manera, estem davant el revers del que va passar als segles XIX i primer terç del XX. Llavors els imperialismes europeus van ser implacables amb el que eren colònies i països pobres. Avui, una vegada perdut el monopoli industrial occidental, són ells els que retallen distàncies i així serà almenys dues generacions més. Els europeus, al contrari, avancen arrossegant els peus. L’economista va dir que en termes de desigualtat els europeus s’acabaran assemblant en un futur als països llatinoamericans. No va ser com per entusiasmar-se.
La desigualtat que té a veure amb el respecte i la dignitat és tant corrosiva o més que l’econòmica
Milanovic té una inquietant virtut. No mou un múscul de la cara quan explica històries terribles a auditoris com els del Cercle. Segons va explicar, al nou capitalisme, l’ideal meritocràtic ha portat l’elit (aquest 10% superior a l’escala social) a treballar. A Espanya treballa una quarta part d’aquesta elit, va precisar. És a dir, són persones privilegiades per patrimoni i perquè tenen grans salaris. Treballen dur, i fins i tot treballen més que els més pobres. I això, afegeix l’economista, els fa creure que són mereixedors de la situació en què estan i tenir una visió negativa de les persones que consideren deplorables. Aquesta desconnexió entre l’elit i tots els altres, va concloure, no és bona políticament.
Va fer servir el terme deplorable (algú que mereix la repulsa o l’odi dels altres pel seu comportament), el mateix que va fer servir Hillary Clinton per caracteritzar els votants del primer Donald Trump, el 2016. La candidata demòcrata no va estar encertada: els deplorables es van llançar en massa a votar Trump.
La desigualtat és un misteri. Thomas Piketty, un altre economista que ha estudiat la desigualtat en la història, explica que la diferència entre rics i pobres era molt pitjor fa cent anys. I encara pitjor fa dos-cents anys. Però això no evita que es parli cada vegada més de la desigualtat i que continuï corroint els mecanismes de cohesió de les democràcies.
Una possible resposta a aquest misteri pot trobar-se en el que explica el filòsof Michael J. Sandel en una conversa que manté amb Piketty al llibre Igualtat. Què significa i per què importa , Edicions 62. Per Sandel, és més corrosiva i perjudicial la desigualtat que té a veure amb el respecte, la dignitat i el reconeixement social que no pas la desigualtat econòmica i salarial.
La realitat d’una elit desconnectada de la resta de la població no és bona políticament
Deu ser terrible que algú intueixi que el miren de dalt a baix i que allò en què treballa (o maltreballa) no li importa a ningú. Que se senti abandonat pel sistema i es converteixi sense saber-ho en un d’aquests deplorables, per acabar ficat en el sac de vots d’una extrema dreta que, com Trump, ha sabut fer servir tan bé tot aquest ressentiment al seu favor.
Els cent primers dies de Donald Trump a la Casa Blanca han suposat una ruptura amb el món d’on venim. El president dels EUA està dinamitant el sistema liberal, que és també el món que ha estat governat per aquesta elit que ara es mostra desconcertada. Quan la gent es pregunta si pot tornar enrere en el temps, si al final tot pogués ser un accident de la història, el primer que cal admetre és que és una paradoxa tornar al món d’on veníem. Perquè no deixa de ser el món que ha creat monstres com Trump. Només amb un sistema liberal en què capital i treball arribin a un nou equilibri això seria possible. I per això caldria acceptar, com va fer John Maynard Keynes el 1933, que el capitalisme individualista ha estat un fracàs. I reinventar aquest sistema i les institucions que el sostenen com va fer la seva generació el 1944.
