En la implacable batalla entorn del futur del Banc Sabadell, els protagonistes esperen els uns dels altres determinades accions per entorpir o facilitar el camí a l’opa hostil del BBVA.
El Govern de Pedro Sánchez, que estudia quines mesures cal imposar, ha fet arribar a Josep Oliu, president del Sabadell, que un moviment accionarial de què emergís un nucli dur que blindés l’entitat contra abordatges no desitjats facilitaria en gran part el bloqueig de l’opa llançada pel BBVA de Carlos Torres. I li rebaixaria el cost polític. Missatge explícit rebut i analitzat al quarter general del banc català i que comportaria que Oliu acceptés perdre part del poder de control que ara ostenta.
Des de l’àmbit pròxim al banquer s’assegura que el problema de la concentració plantejada pel BBVA és que afecta negativament l’interès general, no només la competència, fa desaparèixer un banc que funciona i serveix el teixit empresarial. I que des d’aquesta perspectiva, el Govern espanyol ha d’assumir el seu paper i bloquejar l’opa.
I es posa com a exemple la decisió aquests dies del Govern italià d’imposar a Unicredito unes condicions duríssimes en l’opa sobre la Banca Popolare di Milano ( BPM). Entre altres mesures, se li exigeix la venda en nou mesos de la seva filial a Rússia (amb pèrdues multimilionàries assegurades) i mantenir elevades quotes de crèdit públic i privat. Unicredito encara no s’ha pronunciat, però les apostes apunten que tirarà la tovallola.
Reobrir els contactes amb el malagueny Unicaja o obrir-los amb el gallec Abanca, possibles escenaris
En el cas espanyol, el diagnòstic governamental és que el Sabadell s’ha quedat despenjat del reduït grup de la gran banca –el Santander, el BBVA i CaixaBank– i està perennement exposat a patir ofertes hostils, espanyoles o estrangeres, si no reforça el seu accionariat. Això és justament el que Torres ha fet ara. L’única solució seria resoldre el problema original. Actualment, els dos primers accionistes estables d’envergadura del Sabadell són el mexicà David Martínez Guzmán i la companyia d’assegurances Zurich, amb
una participació d’entorn del 4% cadascun.
Quines són les opcions del Sabadell de fer ara una operació que faciliti un enduriment de les condicions a l’opa que imposarà el Govern espanyol en un termini d’entorn de dos mesos i la faci descarrilar?
Les fonts consultades n’assenyalen tres: una fusió amb el malagueny Unicaja, una altra d’igual amb el gallec Abanca o l’aparició d’un nou accionista que aconsegueixi un percentatge rellevant del Sabadell mitjançant compres directes al mercat.
La legislació espanyola imposa als gestors d’un banc o una empresa sobre la qual s’ha llançat una opa l’anomenat “deure de passivitat”, que impedeix, entre altres coses, als seus administradors fer “actes dirigits a fomentar la compra” d’accions per tercers. És a dir, buscar nous socis.
L’Executiu demana al banc català que reforci el seu nucli accionarial per fer front al BBVA
Encara hi ha més debat sobre el marge legal per negociar una fusió, que en qualsevol cas l’hauria d’aprovar una junta d’accionistes i en què per arribar a bon port la contrapart del Sabadell hauria d’acceptar valorar les accions al preu actual, ja afectat a l’alça per la presentació de l’opa del BBVA. Oliu no podria demanar als seus accionistes actuals que acceptessin un preu inferior.
El banquer, que ja intuïa el que podia passar, va estudiar l’operació amb Unicaja abans que l’opa del BBVA fos sobre la taula. El banc malagueny estava sumit en una crisi de governabilitat després de la fusió l’estiu del 2021 amb Liberbank, que no va superar fins ben entrat l’estiu del 2023, quan es va nomenar Isidro Rubiales conseller delegat, i José Sevilla, president, en aquest últim cas l’abril de l’any passat, just un mes abans de l’opa del BBVA.
El banc andalús va descartar en aquest context avançar en les negociacions i va desdenyar l’aproximació d’Oliu. A més a més, una de les condicions de partida per a qualsevol operació era mantenir la seu d’un hipotètic futur banc a Màlaga. Una exigència assumible llavors per a Oliu, ja que la seu del Sabadell encara era a Alacant, però no ara, que ha tornat a Catalunya; ja no és imaginable ni possible plantejar una nova sortida. Si s’hagués dut a terme, el principal accionista d’Unicaja, la fundació bancària Bancaja, hauria passat a controlar entorn d’un 10% o 15% del banc fusionat.
En el cas del gallec Abanca, no ha passat res. El banc, resultat històric de la fusió de les caixes gallegues, té com a primer accionista l’inversor hispanoveneçolà Juan Carlos Escotet, que en controla el 85%. Un percentatge que li donaria de dret a una participació molt elevada, fins i tot de l’ordre del 25%, en cas de fusió amb el Sabadell.
El banc català posa com a exemple les dures condicions de Meloni a Unicredito en la seva opa sobre BPM
La història del Banc Sabadell des que Oliu va accedir a la presidència, el ja llunyà 1999, es resumeix en dos grans objectius subsidiaris; guanyar mida i col·locar-se al pòdium dels grans del sistema financer espanyol i, mentrestant, o com a garantia en el cas que el primer no fos possible, aconseguir un nucli estable d’accionistes que dissuadís altres competidors de més envergadura si intentessin menjar-se’l a través d’una opa hostil.
El banquer vallesà no ha aconseguit aquestes dues metes, tot i que pot presumir que fa pràcticament dues dècades que s’escapa de les abraçades de l’ós que li han llançat diversos bancs espanyols i estrangers. Des de La Caixa d’ Isidre Fainé fins al més actual, dues vegades, del BBVA de Torres.
Pel camí, va treure el Sabadell a borsa; va absorbir una llarga llista de bancs (Asturias, Guipuzcoano, Atlántico, Lloyds); es va adjudicar altres bancarroters en l’esclat de la bombolla immobiliària (la CAM valenciana va suposar un salt important) i va provar el salt a la banca internacional als EUA i el Regne Unit.
Queden enrere pactes accionarials com el de La Caixa de Josep Vilarasau, que va arribar a tenir un 15% del banc vallesà, a canvi de cedir-li l’Herrero asturià, just al començament d’aquest segle. També es va aliar amb un sector de la burgesia barcelonina més adinerada (José Manuel Lara, Isak Andic, Joaquín Folch-Rusiñol), que es va deixar fins i tot la camisa en la temptativa a causa de la crisi financera del 2008. Va acabar buscant nous socis mar enllà, a Mèxic i Colòmbia. Però, al final, no va aconseguir estabilitzar un nucli que assegurés la independència.
Els gestors del Sabadell asseguren que el “deure de passivitat” legal limita la seva capacitat d’acció
Sobre aquesta debilitat s’assenta l’ofensiva a vida o mort del BBVA de Torres. Més de la meitat del capital del Sabadell està en mans dels anomenats inversors institucionals, fons i bancs d’inversió, desinteressats de la gestió, sense arrelament territorial ni anhels d’influència política i que només treballen amb ràtios escopides per asèptics fulls de càlcul. A les seves mans ha quedat en gran part el futur del centenari banc català. A més dels detallistes particulars, aquests sí molt més compromesos.
El BBVA, per la seva banda, reclama al Govern central que no interfereixi en l’operació, accepti la resolució de la CNMC i de llum verda sense afegits a la seva oferta pel Sabadell.
