Molt han canviat les coses des que, el 4 juny del 1985, 22 poetes –només dues dones!– van recitar durant quatre hores a l’Institut Francès en el primer Festival Internacional de Poesia de Barcelona, llavors un apèndix de la ja extinta Fira del Llibre. Durant bona part d’aquests quaranta anys, el festival que van iniciar Mario Muchnik i Àlex Susanna era una de les poques ocasions on escoltar poemes dits pels seus autors en les seves pròpies llengües, que ens semblaven tan exòtiques, poetes que sovint aquí ni tan sols havien estat traduïts encara. Avui els recitals són tota una altra cosa, amb molt més dinamisme i hibridació de gèneres, n’hi ha molts més i els aficionats poden veure tants vídeos poètics com vulguin. I no tot són homes.
Arribem al 2025, amb un festival colofó d’una setmana sencera de poesia. Arrenca la música de Clara Aguilar, hipnòtiques bases gravades i piano de cua –després canvia d’instruments–, i tot seguit puja a l’escenari, expansiu, el georgià Shota Iatashvili i recorda “quan vam ser dalt del minibús / em vaig trobar entre el poeta francès i l’americà. / Una literatura petita entre dues de grans”, i els seus versos reflexionen amb humor agredolç sobre recitals passats i partits de futbol.
Lee tambiénLa performance d’Anne Carson en el CCCB
La gallega Lupe Gómez diu un grapat de poemes de tota la seva carrera, des de quan deia que “al meu poble / només hi havia un costum, / caminar amb els cabells deslligats / i els pits caiguts” o versos-poema intensos: “Et vas avesar a arronsar-te fins a desaparèixer entre la boira”.
Lupe Gómez durant el 40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona
Gómez també diu: “Les mans del plugim cantaven hip-hop”, i no és el que fa l’hongarès Márton Simon, però almenys ha gravat un disc amb versos, allò que en diuen spoken word perquè poesia deu quedar massa presumptuós. “Ara, per una estona, / tot està bé”. És cert.
Berta García Faet ve de València i comença preguntant: “¿Nos vamos a vivir a un falansterio? / ¿Has perdido mucho el tiempo? / ¿Escribir libros es adaptativo?...” i acaba acomiadant-nos a Mi vida es mágica: “Un enjambre de fresas / y que vaya con dios”.
Ana Blandiana durant el 40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona
Ana Blandiana ja havia triomfat al festival el 1999, res, fa quatre dies. Ahir hi va tornar més consolidada encara, per exemple amb el premi Princesa d’Astúries de les Lletres de l’any passat. Comença “Més innocent, però no innocent” i trena poemes emocionants, metafísics, “mentre jo em quedo sola a la infantesa”.
Adrià Targa durant el 40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona
El tarragoní Adrià Targa, el nostre heroi, s’atreveix amb l’erotisme –“Voldria omplir-te els llavis de mel blanca”–, o explica que és “aquest conjunt de circumstàncies / que haurien pogut fer-me un gran poeta”. Potser sí, oi?
La canadenca Anne Carson, tan esperada, fa unes “xerrades breus” en prosa sobre temes tan dispars com l’Homo sapiens, Ovidi o “la sensació de quan s’enlaira un avió”: “Bé, ja sabeu que em pregunto si podria ser l’amor, corrent cap a la meva vida amb els braços alçats i cridant: comprem-ho, quina ganga!”. Això hem cridat tots amb ella.
Anne Carson durant el 40è Festival Internacional de Poesia de Barcelona
Sota la direcció de Maria Callís i Manuel Forcano, va ser, sens dubte, un regal. I és que, com va dir Iatashvili, “siguin grans o petites / totes les literatures hi tenen el seu lloc”.
