Problemes amb solució i sense

La retòrica és sempre la mateixa: l’agressió de l’enemic es qualifica d’atac terrorista, mentre que l’agressió pròpia es considera un exercici legítim de la defensa, i en aquesta dinàmica d’acció-reacció no sempre s’aconsegueix posar fi a una escalada de violència que podria desembocar en una apocalipsi. Sembla que, després de les greus ten­sions frontereres de les últimes setmanes, l’ Índia i el Pakistan ara estan d’acord a arribar a un alto el foc, però això no canvia les coses: a la guerra intermitent que els dos països sostenen des de fa vuit dècades no hi faltaran mai nous greuges que nodreixin la voluntat de perpetuar-se. Tot va començar (recordem-ho) quan el 1947 l’Índia es va independitzar de l’imperi britànic i (contra l’opinió, entre d’altres, de Gandhi) el territori es va trossejar segons criteris religiosos. Els musulmans al Pakistan, els hindús a l’Índia: el nombre de ciutadans des­plaçats aleshores, quinze milions, continua sent el més alt de la història.

D’aquella pols, venen aquests fangs. Em van explicar que, en algun dels nombrosos enfrontaments haguts al llarg d’aquests gairebé vuitanta anys, els soldats pakistanesos capturats per l’exèrcit indi eren obligats a menjar carn de porc, mentre els militars indis que queien en mans dels pakistanesos eren forçats a alimentar-se amb carn de vaca, l’animal sagrat per als hindús. Aquesta mena de turment, tan refinat i alhora tan primitiu, no fa sinó certificar que ens trobem davant una guerra de religió: una guerra del temps de les croades però amb les armes de destrucció massiva de la guerra de les galàxies, perquè tant l’Índia com el Pakistan tenen armament nuclear!, les primeres albors de la humanitat donant-se la mà amb una de les hipòtesis més plausibles de la fi del món!

Israel és un altre dels nou països que tenen armes nuclears i, tot i que també el començament del conflicte palestí se sol datar entorn de l’any de la creació de l’ Estat d’Israel, molt pròxim al de la descolonització de l’ Índia, el seu conflicte territorial té els orígens en temps remots, bíblics fins i tot. Si alguna vegada arribem a pensar que, amb fórmules com la de pau per territoris, aquella guerra infinita podia desembocar en una pau duradora, la realitat no ha deixat de demostrar-nos que ens equivocàvem.

Era això el que buscava Hamàs quan va llançar l’atac terrorista l’octubre del 2023, que inevitablement aniria seguit d’una resposta israeliana que només es pot qualificar de genocidi? És possible que els dirigents de Hamàs no ­intuïssin que el posterior “i tiro perquè em toca” d’aquell parxís sagnant provocaria una escalada descomunal de destrucció i ­dolor? Tots els passos que s’han fet esforçadament a la recerca de la pau en aquell racó carbonitzat del planeta són ara ­paper mullat: el vell conflicte palestino-israelià ha tornat a posar el comptador a zero.

La història ens ensenya que hi ha problemes sense solució. Però de vegades hi ha problemes aparentment irresolubles que entren en via de resoldre’s per sempre. Escric aquestes línies en una habitació d’hotel a Bogotà. La societat colom­biana, fortament militaritzada, suporta una guerra civil de diferent intensitat des de fa sis dècades. Encara ara, sense suport de cap sector de la societat i arrossegades per una inèrcia a la qual no és aliè el fosc entramat de poder del narcotràfic, hi ha guerrilles que operen en bona part del territori.

Lee también

Literatura de la bomba

Ignacio Martínez de Pisón

De tot Llatinoamèrica, Colòmbia és el país que he visitat més vegades. La primera vegada que vaig anar a Bogotà, a finals dels noranta, la guerrilla havia pres posicions als voltants de la capital i els habitants vivien amb ansietat la possibilitat que la seva ciutat es convertís en un camp de batalla. En les visites següents aquella ansietat l’havien substituït d’altres, més comunes, i els colombians que en algun moment van defensar l’acció de la guerrilla la veuen ara com un fenomen anacrònic, ineficient i desconnectat de la rea­litat. Si en un país amb tant potencial com Colòmbia la riquesa estigués més ben repartida i els impostos a les classes altes es destinessin a combatre les desigualtats socials, el problema de la guerrilla seria, sí, un dels pocs que haurien trobat una solució definitiva.