Quant de menyspreu que hi ha de vegades cap als més febles, els marginats i els migrants”. Aquestes paraules van ser introduïdes en l’al·locució del papa Francesc llegida diumenge de Pasqua, poques hores abans de morir. Aquell diumenge havia concedit l’última audiència privada al vicepresident dels Estats Units, J.D. Vance. Impossible desvincular una cosa de l’altra.
En la mitologia de l’extrema dreta, la immigració és el boc expiatori dels mals que pateix Occident. Es tracta d’un tema capital per a la conformació de les nostres societats i és essencial combatre la demagògia amb arguments sòlids. Sorprèn, per tant, que, més enllà de les notícies sobre l’allau de cayucos que arriben a les illes Canàries i la polarització que això suscita, no es plantegi al nostre país un debat assossegat sobre l’estratègia que cal seguir.
Espanya té en l’actualitat uns vuit milions d’immigrants, gairebé tots arribats els últims 25 anys. Aquest nombre equival a grans trets a l’increment poblacional del nostre país des de l’any 2000. Sense aquesta aportació, la nostra població estaria estancada. S’ha seguit un model intensiu en atracció d’immigrants, la qual cosa està portant a un alt creixement del PIB que ens permet exhibir un quadre macroeconòmic esperançador.
Hem recorregut en un curt espai de temps el camí avançat anteriorment per altres països de la Unió Europea. El mateix camí que ha seguit tradicionalment l’ Amèrica del Nord. Però no està exempt de riscos ni és l’únic possible. El Japó ha optat per mantenir una població ètnicament uniforme fins i tot a costa del seu progressiu decreixement i de la prolongació de la vida activa dels seus ciutadans. La Xina sembla que també està adoptant aquest model.
Abans que res, cal fugir en el debat de les simplificacions i llocs comuns. Hein de Haas, alerta al seu llibre Los mitos de la inmigración sobre els errors que es cometen sobre la matèria. Ni venen a prendre’ns els llocs de treball, ni ens retallen l’ Estat de benestar, ni encara menys es tracta d’un “gran reemplaçament” deliberat. La majoria entra legalment i si venen és sabedors de les possibilitats d’ocupació. Però tot això pressuposa que, de manera intencionada o no, hem optat pel creixement a través de la immigració.
De manera intencionada o no, hem optat pel creixement a través de la immigració
Sense arribar al model japonès, Espanya també podria optar per incrementar les taxes d’activitat de la seva població, és a dir, el percentatge de població de més de 16 anys que efectivament treballa davant la població total d’aquesta franja d’edat. Keir Starmer s’ha marcat com a objectiu elevar-la del 78% actual a nivells per sobre del 80%, mentre que al nostre país som per sota del 60% sense que cap partit ni agent social cridi l’atenció sobre això. Si ens poséssim en taxes d’activitat equivalents a les del Regne Unit, l’activació de part dels espanyols que estan a l’atur o han deixat de buscar feina cobriria àmpliament la demanda del mercat laboral. Però està clar, hauríem d’estar disposats a fer les feines que realitzen els immigrants.
L’opció que s’ha pres té els seus riscos, ja que el que en un entorn de creixement com l’actual es viu com una benedicció pot ser una intensa font de problemes en el futur. És probable que a la pròxima crisi un bon contingent de l’ atur que es generi sigui d’immigrants. I llavors el soroll dels demagogs pot ser eixordador.
Lee tambiénDels aranzels cap al caos
Seria doncs molt convenient dirigir les polítiques públiques a curt termini cap a l’increment de les taxes d’activitat mentre es conté el flux migratori i es promouen polítiques d’integració dirigides a articular bé el radical canvi poblacional que s’ha produït els últims vint-i-cinc anys.
En el debat sobre la immigració hem de combatre la demagògia i els prejudicis. És essencial aplicar l’empatia envers l’altre, en línia amb el que predicava el papa Francesc i la que ja ha donat a conèixer Lleó XIV. Però això no pot conduir-nos a polítiques públiques irreflexives. Davant un tema tan decisiu per al futur de la nostra societat cal una anàlisi serena que prevegi les conseqüències futures dels camins que es van prenent. I això es troba a faltar a Espanya.