En la modernitat dels Estats Units, el país de Donald Trump i punta de llança tecnològica (intel·ligència artificial, robots, cotxes sense conductor o voladors), s’hi observen tendències que transporten al passat.
De sobte, sembla contemporània la pel·lícula espanyola de la dècada del 1960 titulada La gran familia ( Fernando Palacios, 1962), i encara més la seva seqüela, La gran familia y uno más (del mateix director, 1965), films en què s’enaltia la natalitat i els valors familiars marcats per la tradició més rància davant societats estrangeres en què les dones es posaven els pantalons i sortien a treballar fora de la llar.
El cost de tenir ajuda externa per cuidar un infant es dispara: una mitjana de més d’11.000 dòlars anuals per nen
Trump vol deixar la seva empremta personal en tots els aspectes de la idiosincràsia nord-americana, des de la política fins a la cultura i, per descomptat, la família. La seva és nombrosa, cinc fills (en tres matrimonis) i ahir va donar la benvinguda a l’onzè net.
Així doncs, ha fet una crida a incentivar un baby boom, en una Administració considerada pronatalista. Darrere dels focus, el president estudia ambiciosos plans per promoure aquesta qüestió. Project 2025, el pla polític que va il·lustrar gran part de l’agenda de Trump, obre el primer capítol amb la promesa de “restaurar la família com a peça central de la vida nord-americana”.
Aquí és on encaixa la proposta d’incentivar la natalitat, amb compensacions de 5.000 dòlars per cada naixement, xifra qualificada de ridícula, com el suposat pa que porten els fills sota l’aixella.
Estimular la natalitat, que està en declivi, sobretot els últims 15 anys, és una manera de combatre una dependència futura de la immigració. D’aquí que en el fons s’intentin fomentar més parts entre les dones blanques, les menys disposades a ser
mares de diversos fills, segons mostren les estadístiques.
I, alhora, el president impulsa propostes legislatives per retallar els ajuts per a l’escola bressol o eliminar les exempcions fiscals encara vigents.
El vicepresident nord-americà, J.D. Vance, va publicar un article el 2022 en què ja va exposar la idea que els nens creixen més bé quan un dels progenitors es queda a casa. Ara per ara, els estudis no són concloents sobre si als nens els va més bé quan passen la major part dels dies amb un pare en comptes d’un professional.
Els assessors de Trump a la Casa Blanca treballen en diverses idees, va avançar The New York Times , per intentar permetre, i fins i tot animar, que les famílies passin més temps a casa amb els descendents.
Però són esforços d’una agenda en què es promouen iniciatives molt específiques respecte al que és una família, en el marc d’un matrimoni entre un home i una dona, amb tants fills com sigui possible, en reacció a les parelles homosexuals o ajuts als nens i als adolescents trans.
De moment, en aquestes propostes hi consta que un dels progenitors es quedi a casa, cosa que suposa renunciar a un salari i a una carrera professional. No s’hi especifica cap sexe en concret. Però més del 80% dels qui es queden a casa són les dones, i alguns defensors d’aquesta mesura defensen que els nens se’n beneficien molt més si són les mares qui adopten aquest paper de cuidadores.
Els polítics conservadors repliquen que no estan en contra que les mares abandonin el mercat laboral, un debat que
té ressons d’una altra època
que semblava que ja estava superada, si bé és una possibilitat perquè renunciïn a treballar si ho volen.
A més de factors socials, hi ha obstacles de subsistència econòmica. La majoria de les famílies nord-americanes depenen de tenir dos sous per arribar a final de mes. Concretament, això afecta almenys el 65% de les mares en domicilis biparentals, amb mínim un fill de menys de 18 anys.
El cost de tenir ajuda externa per cuidar un infant s’ha disparat, amb una mitjana de més d’11.000 dòlars anuals per nen. Aquesta és la mitjana, però
a les grans ciutats, com ara
Nova York, aquesta despesa s’enfila fins al doble d’aquesta quantitat.
Per això una ajuda de 5.000 dòlars sembla una misèria.
