Auschwitz, Buchenwald, Ravensbrück, Bergen-Belsen, Dachau, Sachsenhausen i sens dubte Mauthausen, que va arribar a ser conegut com el camp dels espanyols. Hi ha més noms de la infàmia, però amb la breu enumeració dels que van ser alguns dels principals camps de treball esclau i extermini dissenyats i posats en marxa pels nazis n’hi ha prou perquè una esgarrifança ens sotragui. L’horror dels camps i les dimensions colossals de l’activitat criminal continuen tacant el record del segle XX i desmentint el somieig del progrés històric de la humanitat, una falsa certesa que s’esfondra davant allò que van ser capaços de fer uns éssers humans contra els seus congèneres.
Precisament ara, que altre cop opcions d’ultradreta intenten revisar la història i que certs personatges no se n’estan de tornar a vindicar l’eugenèsia com a forma de millora social, és quan cal recordar els extrems de crueltat i sadisme que van significar els camps. I l’ús de la fam com a arma de guerra a Gaza no fa més que demostrar que el mal continua present i que l’home pot seguir comportant-se com un llop amb l’home. Abans que algun lector salti per recordar-me l’execrable atac de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 i totes les seves atrocitats, permeteu-me dir que el crim no justifica el crim.
A Mauthausen hi van anar a parar uns 7.300 espanyols, la majoria perdedors de la Guerra Civil
Va caldre matar molts alemanys per posar fi al règim nazi, però els aliats, culpables de moltes coses (els bombardejos britànics sobre Dresden o Colònia, per exemple), no van sotmetre els seus enemics a res comparable als camps nazis. Així que permeteu-me insistir en el fet que, per molt que detestem l’internament forçós de descendents de japonesos als Estats Units en guerra (un altre exemple d’una cosa reprovable), no hi ha redempció possible del pecat de lesa humanitat que suposa la creació i la vil gestió dels camps de la mort.
A Mauthausen-Gusen hi van anar a parar uns 7.300 espanyols (almenys, aquests són els documentats), la majoria, perdedors de la Guerra Civil, republicans que havien passat, en molts casos, pels camps de concentració francesos (Argelers i d’altres) i que havien combatut els nazis enrolats a l’exèrcit francès o a les files de la resistència, aquell mite nacional gal que es va nodrir de l’experiència i el valor dels espanyols. Només cal recordar els blindats de la Nueve, que van encapçalar l’alliberament de París i les seves pintades amb noms de batalles i ciutats d’ Espanya.
Provinents majoritàriament dels Stalag, els camps per a presoners de guerra, els espanyols van construir els primers barracons de Mauthausen, a Àustria.
Molts (uns 5.000) van morir de fam, fred i la tasca extenuant de treballar a la pedrera de granit, amb els tristament cèlebres 186 esglaons, que havien de pujar i baixar diverses vegades al dia portant pedres pesants.
Franco no va voler saber res dels seus compatriotes als camps, així que se’ls va destinar el triangle blau dels apàtrides, encara que també lluïen, mania classificatòria germànica, la S de Spanier.
Allà hi va ser Francesc Boix, el fotògraf que va ser testimoni al judici de Nuremberg i les fotos del qual van documentar no només el que es feia al camp, sinó que van servir per incriminar Albert Speer, que havia afirmat desconèixer l’existència dels camps d’extermini. I també hi va ser Joaquim Amat-Piniella, l’autor de K.L. Reich (1946).
Lee también“Aux armes, citoyens”
Quan les tropes americanes van alliberar el camp el maig del 1945, es van trobar que els supervivents espanyols havien aconseguit improvisar una vistosa i llarga pancarta que deia: “Els espanyols antifeixistes saluden les forces alliberadores”. I sobre la pancarta havien hissat una bandera republicana.
Ja no queden supervivents entre els supervivents de Mauthausen, però l’altre dia, per commemorar el vuitantè aniversari de l’alliberament del camp, els nostres reis, Felip i Letícia, van anar a retre homenatge al record d’aquells compatriotes. Hi ha gestos que esdevenen símbols. I el de la parella reial fent-se present a Mauthausen hauria merescut més difusió i reconeixement. A mi m’ha agradat veure els Reis entre banderes republicanes...