L’ Uruguai és un país petit, de 3,4 milions d’habitants, incrustat entre el Brasil i l’Argentina, els dos gegants de Sud-amèrica. Però aquesta setmana ha dominat les notícies arribades d’aquell continent, a causa de la mort de Pepe Mujica, que el va presidir entre el 2010 i el 2015. Des que va morir el sud-africà Nelson Mandela, potser és la defunció de Mujica la que ha produït més laments.
Amb Mujica desapareix un tipus de mandatari avui infreqüent, que va llegir amb més profit Sèneca, Epicur i altres estoics que Maquiavel. Algú tan partidari de la igualtat, la justícia i la sobrietat com aliè a l’egoisme i la rancúnia. Algú capaç de dir coses com “la política no és un passatemps, no és una professió per viure’n, és una passió per construir un futur social millor”... I d’obrar en conseqüència!
Aquest ideari, expressat amb senzillesa, va fer de Mujica una figura estimada, i recordada per reformes com la legalització de l’avortament, el reconeixement del matrimoni homosexual o la regulació estatal de la marihuana. Es diu menys, però és igual de cert, que l’economia uruguaiana va créixer en el seu mandat al 5,4% anual, que es va reduir la pobresa, també l’atur, i va pujar la despesa pública. I si bé li van quedar reformes pendents, la popularitat de Mujica al plegar passava del 50%.
Lee tambiénProveïdor de felicitat per als lectors
D’on va sortir Mujica? De les seves lectures. Del seu compromís polític, que el va dur als Tupamaros i la lluita armada. Del seu talent per convertir, com Mandela, els anys de presó i turment en seny, bonhomia i concòrdia. I de la llavor del seu antecessor en la presidència (1903-1907 i 1911-1915) José Batlle Ordóñez, també anomenat Pepe i físicament semblant: un polític d’arrels catalanes i inspiració krausista, marcada per la moral desinteressada del deure. “Jo no aspiro a res per a mi; només aspiro a estar al servei dels meus compatriotes”, proclamava Batlle.
Molts polítics operen avui, sense cap decòrum, prioritzant els seus interessos immediats. Però no és això el que beneficiarà els seus països, sinó les presidències que miren lluny enllà, ancorades fermament en conviccions democràtiques, solidàries i de progrés.