Arribes a Barcelona per la C-32 i al túnel de la Trinitat veus a mà dreta un mur guixat amb grafitis. L’avantatge d’anar de copilot mentre la Marta condueix és que pots veure moltes coses. Jo vaig llegir aquesta frase entre les horroroses pintades: “Com més fàcil, més avorrit”.
Vaig pensar en el que m’havia dit hores abans una professora de batxillerat de Mataró: “Els estudiants són cada dia més apàtics”. Ni tan sols aguanten una pel·lícula sencera; ella la passa a trossos. I cada vegada més els costa de llegir. El dia de Sant Jordi un alumne, quan la professora no hi era, va cridar: “Viva Franco”. L’endemà li va dir al noi que li sorprenia que ell, amb bones notes i educat, fes allò. Ell no va saber què respondre; només que no ho tornaria a fer. “És que aquests nois a casa ho tenen tot i al final no valoren res”, diu.
Avui passa que va calant la immaduresa mental, la pobresa de la intel·ligència humana, que confiem en les màquines i ens reservem també per a l’ús de màquines. Una intel·ligència operativa. No està malament, però confonem un mitjà amb un fi. Tot l’engranatge educatiu està fet perquè siguem eficaços, no feliços. Una excusa és que, si no som el primer, d’altres ho seran i ens quedarem enrere.
Cultura és cultiu, i el que es conrea és perquè maduri. Però la ment humana sembla que madura poc. Volem que tot sigui fàcil, ràpid i ens agradi. Que la cultura sigui tota de respostes i divertida, no de preguntes i apassionant, descobrint per nosaltres mateixos. L’apatia d’avui fa que semblem més aviat adormits.
Lee tambiénEl burgès
Un exemple: Joan de Sagarra va mostrar una intel·ligència madura, va entendre què era la vida i va saber explicar-nos-ho. Però al seu funeral no hi va haver ni una sola autoritat. Quina anomalia a Barcelona i la seva història de cultura. Potser la nostra societat i la política ja no estan madures per acceptar una intel·ligència crítica.
És el son de la cultura, encara que semblem desperts, el que em preocupa. I no que això passi en el jovent, sinó entre els adults. Els joves tenen la força i la inquietud, i si no, són recuperables. “Juventud, divino tesoro”, va escriure Rubén Darío (encara que ho va aigualir afegint-hi “ya te vas para no volver”). Però és hora que puguem dir: “Maduresa, tresor diví”. El tresor que costa avui de trobar. Aquest sí que no se n’aniria.
La credulitat i el fanatisme, per una falta de maduresa mental, es poden corregir en el jove. En l’adult costa molt més. Tornaré a buscar la frase del mur: “Com més fàcil, més avorrit”.