Skibidi toilet és una sèrie animada que es pot trobar al canal de vídeos curts YouTube Shorts. La va crear un tipus que es fa dir DaFuq!?Boom! Relata l’enfrontament entre uns humanoides que en comptes de cap tenen càmeres de circuits tancats de televisió i els anomenats Skibidi Toilets, personatges en forma de tassa de vàter de les quals emergeixen estridents caps humans. Les estrelles d’aquesta sèrie sorgeixen literalment de la merda. Des del 2023 és un dels canals de YouTube més vistos als EUA. Conté el material ideal per al “hanging out online”, això és: “passar l’estona en línia”, una de les activitats més esteses entre nens i adolescents (i entre adults de totes les edats: fins i tot quan estan a la feina).
Perdre el temps en línia xatejant amb els amics, compartint acudits, imatges o extravagàncies visuals, musicals, ideològiques o periodístiques. Perdre el temps en línia mentre el cervell es carrega de soroll i d’excentricitats i s’acostuma a la imatgeria lletgista. En un magazine de pedagogia, Educational Evidence , vinculat a la Fundació Episteme (que defensa el treball, l’esforç i la memòria), el pedagog i pensador Josep Oton ha escrit un article sobre el dany mental i la degradació de la intel·ligència que provoca en els alumnes d’avui el consum constant de materials semblants a l’ Skibidi toilet . Oton recorda que l’any passat l’Oxford University Press va triar com a paraula de l’any l’expressió brain rot (literalment: podridura cerebral).
La tècnica més avançada haurà determinat el triomf de la cultura més elemental
La nul·la capacitat d’atenció que mostren tants nens i adolescents està relacionada amb factors diversos, un dels quals és, sens cap mena de dubte, l’acció, entre hipnotitzada i apàtica, d’anar passant el dit per la pantalla del telèfon mirant desenes o fins i tot centenars de vídeos curts de TikTok i d’altres xarxes socials. El material brain rot empitjora la capacitat intel·lectual i fomenta el deteriorament comportamental. També patrocina l’empobriment del llenguatge, com demostra la frase següent, escrita a les xarxes per unes noies nord-americanes que han accedit al triomf viral pels seus comentaris a les tapes que s’han cruspit a Sevilla. “Estoy cada segundo como guau, guau, guau. Mucho sabor”. Traduïda al castellà de l’anglès original, l’esmentaven diversos diaris digitals que vaig repassar dissabte passat.
Lee tambiénMatemàtic constructor de ponts
L’expressió brain rot té una certa història. La va fer servir el cèlebre autor de Walde n , Henry David Thoreau, que es va aïllar del món i va viure un parell d’anys al bosc, allunyat de tothom. Això va passar a la meitat del segle XIX, durant la gran fam d’Irlanda a causa de la podridura de la patata ( potato rot ). Ja aleshores, Thoureau volia netejar-se el cap de les toxines culturals, amb la medecina del silenci. Es preguntava: “Mentre Anglaterra intenta curar la podridura de la patata, ningú intentarà curar la podridura del cervell, que s’està estenent molt més àmpliament i fatalment?”. El terme es va començar a fer servir, en la primera dècada del segle XXI, per referir-se al material no solament infantil sinó adult que corre per les xarxes socials, als programes anomenats de “telerealitat” (de Gran Hermano a First dates ), a les discussions tremendistes a X, als arguments violents, extremosos i delirants dels videojocs, a la cultura del mem, acudits visuals, generalment grollers, denigradors i simplistes que abracen tots els àmbits: futbol, política, notícies. S’ha generalitzat una cultura popular basada en l’humor destructiu, la simplificació argumental, el llenguatge onomatopeic, l’estridència visual.
Empassar-se durant hores, dies, mesos, anys tota aquesta gasòfia no és innocu per a un cervell. La subcultura del brain rot és com una alga tòxica que està colonitzant no solament la política i la cultura, sinó també la ciència i les relacions socials. El cànon cultural recula, el matís desapareix, l’exigència i el rigor s’evaporen a l’escola i al treball. La nostra mirada sobre la realitat tendeix a la podridura. Periodistes, ideòlegs i partits juguen amb aquests materials pensant que els poden instrumentalitzar en favor propi. Però la lògica dominant és algorítmica i n’intensificarà més i més el predomini. Sembla una paradoxa: la tècnica més avançada haurà determinat el triomf de la cultura més primitiva i elemental.