La vida són etapes. Ho sap bé el periodista Albert Domènech (Barcelona, 1978) que acaba de publicar Cómo deslliurar-te dels mediocres que volen fotre't la vida. Amb el to humorístic que el caracteritza, Domènech, que avui viu bolc al seu canal de YouTube, fa un repàs pels mediocres que diu que habiten en la nostra societat. El periodista català porta quatre anys en YouTube, dos d'ells de forma exclusiva després de demanar una excedència a La Vanguardia, i ja acumula més de 140.000 subscriptors en un canal.
Per què es va decidir a escriure aquest llibre?
Va néixer fruit de l'observació durant molts anys. Observació pròpia i de coses que m'han anat explicant. Tenia ganes de reflexionar sobre aquest tipus de pandèmia que de vegades és invisible, però que va en auge: la cultura de la mediocritat. Em venia de gust explicar-ho amb humor, però explicar-ho. Per fer-ho més divertit vaig decidir identificar-lo amb 15 tipologies de mediocres, que no deixen de ser persones tòxiques, i fer-ho de menys a més perillosos perquè la gent tingui la radiografia d'unes persones que un moment determinat et poden fer molt mal.
El periodista Albert Domènech té una llarga trajectòria periodística molt marcada per la ràdio
Quin és el mediocre més perillós?
Aquelles persones que jo anomeno Hannibal Lecter que el que fan té una influència directa especialment en la teva salut mental fins al punt que poden arribar a anul·lar-te com a persona, a aïllar-te del teu cercle. I això és perillós perquè quan reacciones no tens la capacitat crítica per veure que t'estan manipulant.
Els ha patit?
N'he patit molts de mediocres en la meva vida, però per sort l'espècie més tòxica no ha estat gaire present. Potser perquè pel meu caràcter han vist que tampoc no podrien treure gaire.
La cultura de la mediocritat va en auge”
Hi ha molt mediocre en YouTube?
El principal problema és que és una ciutat sense semàfors. Amb la llibertat d'expressió com a bandera anem a parar a un terreny bastant perill per a mi que soc la falta d'educació, de valors o directament el posicionament o el fanatisme. Així com en els mitjans de comunicació, encara que té altres punts febles, més o menys els professionals tenim molt present un codi deontològic i unes línies vermelles que tenim clar que no volem traspassar, al món de YouTube, com a totes les plataformes noves, falta certa regulació especialment en l'àmbit del periodisme. Ara hi ha una etiqueta una mica ambigua que diu “soc creador de continguts”, però ens hauríem de preguntar quin tipus de continguts estàs creant. Si t'estàs dedicant a informar, estàs fent de periodista. Jo no soc tan crític amb persones que potser no són periodistes i han trobat aquesta plataforma per desenvolupar la seva feina, sinó amb les persones que ho fan malament. I això potser és el que veig que li falta a aquesta plataforma que per a mi és tan digna com una altra, que li falta certa regulació interna perquè hi ha coses que són autèntics atemptats a la professió.
Per exemple?
Mentir, difamar, escriure un titular que després no es correspon amb el que trobes dins, radicalitzar les persones, camuflar l'opinió amb la informació. Cada vegada veig que hi ha una necessitat més gran de posicionar l'espectador: voler captar espectadors que pensin com jo. Cerques més captar la gent per la part emocional que per la part informativa. En YouTube falten les dues H: Honestedat i humilitat. En periodisme sabem que el periodista no és mai el focus de la notícia… I de vegades el youtuber passa per sobre de la notícia i es converteix en la mateixa notícia. He estat molt crític amb això en els quatre anys que porto en YouTube.
El periodista Albert Domènech a la festa de Sant Jordi de La Vanguardia
Li va costar de fer el pas de fer-se youtuber per si el consideraven menys professional?
Els prejudicis sempre estan. En la meva vida sempre he fet passos naturals. Crec que YouTube és una plataforma periodística més com pot ser la ràdio o un diari digital. Gràcies a La Vanguardia jo ja tenia una trajectòria bastant important en enregistrament de vídeos, en continguts audiovisuals i al final era fer el mateix que ja feia però en una altra plataforma amb un medi propi. És cert que amb el teu canal propi la responsabilitat creix perquè tot el que fas és sota el paraigua de la teva marca i cal trobar l'equilibri entre fer periodisme i informació veraç, però també donar-li a la plataforma aquesta part emocional que de vegades demanda la gent.
Una mica de merequetengue, com diu vostè.
Sí. De vegades la gent acudeix per escoltar-te a tu i això desemboca que moltes vegades la gent vol que et mullis. Com a periodista la meva funció no sempre és mullar-me. El gran repte que m'estic trobant és poder combinar la meva faceta més romàntica de com jo entenc el periodisme amb aquestes noves demandes creixents de l'espectador que t'involucris més. I això potser és el que més em costa. Per al sector més conservador és impensable que un periodista demani diners (bizums), però és que són realitats diferents. La gent compra diaris o se subscriu… Vinc d'una idea del periodisme unit al servei social, però ara per a mi també és un negoci. I això no el puc disfressar. Trobar l'equilibri perquè aquest negoci sigui el que vols fer i el que vol la gent és la clau de tot.
Molta gent em diu: Ara ets youtuber”. Però jo per damunt de tot, soc periodista
Li va fer vertigen el canvi?
No perquè en la meva vida he decidit sempre afrontar reptes en els quals darrere hi ha certs prejudicis. Per exemple, en la premsa del cor darrere hi ha prejudicis. El vertigen ha estat autoimposat a l'hora de trobar l'equilibri entre la manera de fer de YouTube i la d'un mitjà de comunicació seriós com La Vanguardia. Molta gent em diu “ara ets youtuber”. Jo per damunt de tot soc periodista. Si em vols definir com la persona que crea contingut, per a mi seria un afegit. Però la meva essència és periodista i això ho pots fer en un blog, a la ràdio, en YouTube…
Algun famós li ha sorprès per bé i per malament?
Els tinc tan calats que difícilment em poden sorprendre. Sí que em sorprèn que molts de famosos, depenent d'on siguis et fan més o menys cas. No és el mateix picar a la porta d'un famós amb la marca d'un gran mitjà de comunicació, que fer-lo des d'un canal propi. I això sí que em decep. Els famosos té més en compte la quantitat de seguidors que té que la qualitat del que tu estiguis fent. Així que en certa manera he hagut de començar de zero. Encara que per a mi l'etapa anterior no està tancada perquè estic d'excedència.
Té una comunitat molt fidel Quin feedback li donen sobre el llibre?
Ells estan impulsant el llibre i l'evolució, que és més que positiva, és gràcies a tota la gent que confia en els projectes que faig. Molts em diuen que els està ajudant, encara que sempre he dit que no és un llibre d'autoajuda. Em diuen que gràcies al llibre han eliminat dues o tres persones de la seva vida o que s'han adonat que la feina que tenien no els agrada i han pres el pas de dedicar-se a una altra cosa. O a dir “per aquí no passo”.
El periodista presenta, en to humorístic, els diferents tipus de mediocres que segons ell existeixen en el nostre entorn
Reivindica el llibre també com un al·legat per cuidar la salut mental.
Hem normalitzat la importància de cuidar la nostra salut física. I encara que també s'estan fent salts qualitatius en el que a salut mental es refereix, falta molt camí per recórrer. Crec que no està tan estesa l'expressió tolerància zero contra aquella gent que vol sabotejar la teva salut mental. Només la podem cuidar nosaltres i les decisions que prenem tenen impacte. Cada un tenen la seva situació i els consells que dono de vegades poden ser difícils d'executar perquè de vegades el mediocre forma part del teu cercle més íntim o fins i tot és el teu cap. Però reivindico que malgrat això intentis posar sempre en una balança com t'estan repercutint les coses. Cal escoltar els senyals que t'envia el cos. Si no fas cas, de vegades el cos diu prou i et diu “si no et pares, et paro jo”. La bona notícia és que la decisió última és teva. Els mediocres poden apagar-te el llum i en el pitjor dels casos manipular-te o anul·lar-te.
Feta en falta la faceta de periodisme tradicional?
Em considero un tot terreny però fet en falta fer cròniques més culturals. I la feina compartida i en equip, perquè YouTube té un punt de solitud que de vegades pot ser molt cruel. Cal saber esquivar la incertesa.
