Estimar el Teatre Lliure: cinquanta anys!

Amb l’edat, sovint sorgeixen els pensaments sobre el “confés que he viscut”. Aquesta és una reflexió molt personal. Més enllà de l’economia i el dret, que m’han marcat l’activitat acadèmica, sempre m’han agradat les arts escèniques, i el teatre en particular, del que encara en tinc el corc. Estimo el teatre, i el Teatre Lliure en particular. Els anys de formació i estudi, fets al barri de Gràcia on he viscut, m’han servit per a mantenir l’admiració envers uns actors i actrius que han format el nucli del Lliure. I especialment per a un creador, Fabià Puigserver, que, tot i no saludar a l’escenari, es percebia que ell hi era perquè la seva ànima habitava, i habita encara ara, el Lliure.

D’aquí a un any exacte, el proper 22 de maig del 2026, farà cinquanta anys de la creació de la Cooperativa de la Lleialtat, la llavor que feia néixer el Lliure. I ves per on, m’ha tocat presidir en els sis darrers anys aquest teatre que tant he admirat. Algú encara m’ho demana: “Què fa que a una persona com tu li agradi estar rodejada de farandulers, creatius, i vulgui viure a hores d’ara els problemes de quadrar els pressupostos de la Fundació, tenir una administració solvent i directors artístics de bandera... Si econòmicament no hi tens res a guanyar?” La resposta és senzilla. Per mi és el retorn de tot allò que el teatre m’ha donat. Tots els dissabtes de la meva vida barcelonina entrava al teatre, que m’havia de fer veure el món amb una mirada diferent; fer-me preguntes i cercar respostes que no estaven als llibres, a través de la vivència del que durava una representació. L’habitació d’estudiant, folrada de fulletons i pòsters de les diferents obres vistes, envoltaven la taula de treball, des d’on aixecava la vista de tant en tant cap a un univers que necessitava tenir present per sobre de les obligacions d’estudi.

El Lliure no només és lliure per aliment de la ment que dona el seu ADN, sinó també per la creativitat que permet la seva infraestructura mecànica que la construcció de Puigserver va dissenyar, i que aixeca qualsevol restricció física en favor de la imaginació escènica. Fa un quart de segle que el Lliure es va moure a Montjuïc, al Palau de l’Agricultura. Un palau que arribarà aviat al segle, amb la cessió de l’Ajuntament de Barcelona d’un edifici emblemàtic que ens agrada conservar i millorar. Cinquanta anys del Teatre, vint-i-cinc de compartir Gràcia i Montjuïc, i un segle de l’edifici actual; tot això serà a l’entorn del 2026.

D’aquí que el Patronat que dirigeixo hagi comissionat a alguns dels seus patrons més significats, per a fer les propostes de commemoració de tantes fites properes. Celebracions que han de servir per a replantejar el que som i el que fem, com a contribuïdors a la cultura del país en el món actual, i sobre tot, per a pensar el futur.

Des de l’ADN del grup de persones fundadores, de la societat civil, i amb l’ajut de les Administracions representades –Ajuntament, Generalitat, Diputació i Estat–, ens tocarà estar a l’altura per a renovar el compromís de totes les nostres obligacions: equipaments, projecte artístic i contribució ciutadana. Tot en una combinació de govern d’allò que no és de cap Administració en particular perquè ja és de tota la societat, i que aquest proper any volem celebrar.