Els secrets de la família Hermés
Entrevista
A 'La casa dels artesans' (Penguin Random House) l'escriptor francès Fréderic Laffort narra la història mai explicada del clan més ric d'Europa
Charles-Émile al balancí de les seves netes (1903)
Quan l'escriptor Fréderic Laffort va proposar a Pierre Alexis el 2023 de fer un llibre sobre la història dels artesans d'Hermès l'empresari francès i director artístic de la firma va declinar amablement la idea i li va suggerir una contraoferta: “podem donar-li accés als arxius d'Hermès i, si li interessa, pot parlar de la maison 24 de Faubourg ja que el 2024 complirà el seu centenario”.
El misteri sempre ha envoltat a la família Hermès, el clan més ric d'Europa, que des de fa vuit generacions manté a peu dret a la luxosa marca homònima i que gràcies al seu ferm lideratge s'ha convertit en l'última firma independent de la indústria tèxtil. Tots els seus secrets, igual com la seva història, es van teixir i avui es preserva en el número 24 del carrer Faubourg de París, un lloc que ha sobreviscut a la industrialització del transport, les dues grans guerres i fins i tot a l'era del Fast Fashion. Laffort va acceptar el repte i, després de dos anys de rigorosa documentació i una cinquantena d'entrevistes, aquest mes de maig ha presentat La casa dels artesans, (Penguin Random House) un llibre singular que mostra les entranyes d'una família amb una profunda vocació per l'artesà i un heroic sentit de supervivència i preservació del passat sota el lema ‘per mirar cap endavant fa falta mirar cap enrere’.
Retrat de l'escriptor francès Fréderic Laffort.
“La paraula hermètic guarda relació amb l'espai, però fins i tot es troba etimològicament en el mateix cognom de la família i la seva història. No penso que hagin volgut amagar res. Per exemple, l'atractiu dels caps de la tercera i quarta generació de la família –Emile Maurice Hermès i Robert Dumas– és la creació dels tancaments de cremallera, no és una cosa esotèrica, és així”, compta el reporter i cineasta francès, que afegeix al respecte que potser l'hermetisme vinculat a la família no té tant a veure amb protegir els seus secrets sinó amb ser discrets.
En aquest relat biogràfic novel·lat, Laffort descobreix el públic anècdotes entranyables de la família, com el fet que tots els caps de la casa i els seus fills han jugat amb el mateix balancí en forma de cavall en el qual Charles-Émile es va fotografiar el 1903 o el fet que entre ells es denominen tribu i no família. “Fins i tot avui dia, el que anomenem ‘la família’, en realitat està composta per moltes famílies. Va més enllà d'un pare, fill i nets; amb els artesans i la gent que forma part de la casa són centenars de persones”, subratlla.
A Hermès el luxe no és l'important, sinó el que l'objecte enclou i el que transmet”
La boutique d'Hermès en la rue du Faubourg Saint-Honoré, a París, França.
La casa del número 24 de Faubourg té ànima pròpia al llibre i serveix de nexe d'unió per a les diferents etapes d'Hermès i els residents que han conviscut allà al llarg dels anys. “La casa ubicada en el número 24 del carrer Faubourg no és simplement una direcció a París, sinó un lloc carregat d'història personal i familiar: allà adormien els avis quan eren niños. Este vincle íntim resulta clau per comprendre l'esperit d'Hermès avui” destaca i afegeix: “El museu ubicat a la casa, per exemple, no conté productes de la marca, sinó objectes seleccionats per generacions passades i presents, sense importar el seu valor econòmic. Tots tenen el mateix valor simbòlic: representen coneixement, història i savoir-faire. A Hermès, l'objecte no és només objecte: porta amb si una història, una transmissió de sabers, una dimensió gairebé espiritual. L'important no és el luxe, sinó el que l'objecte enclou i el que transmet”.
Un cartell de cuir amb la inscripció “Taller de talabartería” en la talabartería de la marca francesa de luxe Hermès a París.
En aquest sentit, el llibre funciona a tall d'analogia sobre la superviviencia de la casa física i la del grup, que es manté independent malgrat les adversitats. “Hi ha un element essencial que és el no vendre i no vendre la seva història. Quants grans cosidors amb cases antigues han vist desaparèixer el seu nom. Crec que el pacte de no cessió de drets de vint en vint anys de la família és el que els fa ser els qui van ser, són i seran”, diu.
Malgrat la llibertat que se li ha donat per conèixer els secrets dels processos artesanals i les anècdotes més personals de la família, la consigna era clara: un llibre sobre Hermès que no parli d'Hermès. Així, ni la història del Birkin ni la d'altres objectes de culte de la firma no tenen cabuda a les pàgines d'aquest relat. “Crec que és l'únic camp en el qual he respectat la petició d'Alexis. En altres aspectes sí que he sortit una mica més de la línia”, sentència amb un somriure enigmàtic