Cop dur a Lisboa

“Sí que es pot”, cantava el barcelonisme a la grada de l’Alvalade. Que ràpid i que lent alhora els va passar el temps veient que el seu equip, aquest que presumeix amb motius que pot i sap moure el món, havia de remuntar un 1-0 a l’Arsenal a deu minuts del final. Però no. No hi va haver quarta Champions. Sí l’ombra de Torí i una lliçó de futbol, la que va donar l’Arsenal de Mariona Caldentey contra un Barça que havia caminat de manera solvent per Europa. Caldentey, que va abraçar les excompanyes i amigues, no va celebrar efusivament el segon campionat europeu del seu nou equip, que no l’aixecava des del 2007. Sabia que va ser un cop tremend. Per això va abraçar Aitana, que va acabar plorant com mai. Alexia, molt capcota, va ser incapaç de consolar les companyes.

Perquè va estar lluny de ser el millor partit de la temporada com havia de ser. D’entrada, hi havia dubtes a la banda esquerra. Pere Romeu va estirar l’experiència de Rolfö per substituir Brugts al lateral i va voler premiar la gran temporada que firma Claudia Pina col·locant-la a l’extrem. Tot i que podria haver apostat des del començament per Paralluelo i reservar la de Montcada i Reixac a l’habitual paper de revulsiva, deixar a la banqueta el pichichi de la Champions, amb 10 gols marcats aquesta temporada, potser no era just. Tàcticament, Pina també sol bastir ponts per dins amb Aitana i Alexia, de manera que al Barça li convenia el seu perfil per mantenir la possessió. Tot i això, no hi va haver superioritat.

L’Arsenal, un equip de llampecs elèctrics que no necessita dominar els partits per guanyar o remuntar —com ja va demostrar contra el totpoderós Olympique de Lió a les semifinals—, es va presentar amb les idees clares. Amb Mariona –l’amiga que ningú no vol com a rival– tocant la pilota entre les companyes Maanum i Little, que van marcar Patri Guijarro. La llosa de favorit que carregava el Barça aviat va fer acte de presència i va desencadenar una sèrie de precipitacions que els impedien de dominar la pilota. Al costat de l’esquerra, ni Pina ni Rolfö connectaven amb Alexia. Al dret les coses no anaven millor: Ona Batlle buscava Aitana però sense la fluïdesa habitual. Això es traduïa en un enorme sentiment de frustració que va augmentar quan les escasses pilotes aconseguien arribar a l’atac. Graham Hansen es va enfrontar amb McCabe, extrem reconvertida en lateral per necessitat. Pina xocava contínuament amb Fox i amb Williamson, dues defensores amb experiència. I Ewa Pajor, pichichi d’aquest equip, va marxar al descans amb un tímid cop de cap. Aitana, molt sola, va tenir l’ocasió més clara del Barça a la primera part, però el cop amb l’esquerra –un clàssic que sempre apareix a les finals– no va entrar com a Bilbao fa un any. Aquesta vegada va rebotar a la cama de Williamson.

En canvi, Cata Coll sí que va tenir feina sota els pals. El Barça no s’havia recuperat de l’autogol de Paredes anul·lat per un fora de joc de Kelly quan un rebot de Maanum va obligar Cata Coll a treure la manyopla esquerra.

La revolució blaugrana es va intentar forjar al segon temps, amb tres ocasions en vuit minuts: una de Pina que va tocar Fox; un cop de taló d’ Aitana a la frontal que va marxar llepant el travesser, i una jugada reivindicativa d’ Alexia que va desembocar als peus d’ Ona Batlle. La lateral va inquietar Van Domselaar des de la frontal. Després, Pere Romeu va començar a agitar la banqueta. Pina va marxar amb cara de decepció. Salma i Brugts van entrar per aportar més fluïdesa per fora. Així i tot, la mala sort va perseguir el Barça.

Ningú encara no s’explica com el cop de cap de Pajor després d’una jugada quirúrgica que van filar entre Rolfö i Aitana se n’anés per sobre del travesser. Després la banda dreta del Barça va quedar assenyalada. Ni Alexia ni Mapi León van poder aguantar l’ envestida de Blackstenius, que acabava d’entrar al camp i va posar a prova Cata Coll, que va treure un imponent peu dret. Tot i això, Blackstenius no va fallar la segona vegada. Beth Mead, que també acabava d’ingressar en una genial estratègia de la Renée Slegers, entrenadora de l’Arsenal, per donar més aire a l’equip, va filtrar la pilota en una sortida de córner per a Russo, i amb un xut potent va marcar el gol de la final davant una parada Alexia.

L’àrbitra va afegir la barbaritat de set minuts, però no va sortir. El futbol és així de capritxós. De vegades es guanya i d’altres s’aprèn. Totes van demanar perdó als 15.000 aficionats que van anar a Lisboa i van prometre que, com ja ha passat tantes i tantes vegades en la seva història, tornaran a moure el món.