Un menú tancat ★★★✩✩
Autoria: Jordi Casanovas
Direcció : Llàtzer Garcia
Intérpretes: Joan Arqué, Roger Coma, Òscar Muñoz
Lloc i data: La Villarroel (22/V/2025)
José Novoa ha dissenyat per a Un menú tancat una rèplica adaptada a les mesures de l’escenari de La Villarroel del triestrellat restaurant dels germans Torres. Una impol·luta cuina d’acer envoltada de taules sota núvols de leds. Però això és el Xalar, el dues estrelles propietat de l’ Oriol ( Joan Arqué). Xalar, sinònim del castellà disfrutar. Només cal esmentar de passada la recepta d’un polvoró de tomàquet i ja tindríem el joc de picades d’ullet de l’alta escena gastronòmica barcelonina gairebé completa en un teatre.
Gir
El riure és un esquer per tenir agafat l’espectador quan l’obra gira cap a la tragèdia íntima
L’Oriol està ficat en una crisi, com molts cuiners de la ficció i la telerealitat de l’última dècada. També el seu amic Mateu (Òscar Muñoz). Un personatge que podria coincidir al mateix divan del desconcert dels homes que es replantegen la masculinitat per amor amb el Jordi de Francesc Ferrer, coprotagonista de Plaer culpable, de Lara Díez Quintanilla. El tercer comensal és l’Eduard ( Roger Coma), tot ell façana de mascle alfa. El restaurant està tancat per a un menú sorpresa del xef. Un experiment privat de cuina tecnoemocional (el concepte amb què Pau Arenòs va intentar destil·lar l’experiència sensorial d’El Bulli) que l’escriptura de Jordi Casanovas porta més enllà del tòpic cultural de la magdalena de Proust, gairebé tocant l’extrem alquímic d’El perfum de Süskind.
Lee también‘Un menú tancat’: els homes no ploren mai?
Una comèdia dramàtica que introdueix el conflicte amb un curiós pont autoreferencial metateatral: unes frases i apareix Jauría, el drama documental sobre el cas de la Manada, també escrit per Casanovas. Un annex al que l’autor ha après sobre el patriarcat, centrat aquesta vegada en la repressió emocional dels homes. Un striptease psicològic amablement sadomasoquista –entre plaer i dolor– d’uns personatges potser una mica limitats en el seu caràcter instrumental. Conillets d’índies d’una furtiva llàgrima.
Com altres aparents comèdies recents estrenades a Barcelona, el riure és un esquer efectiu per agafar l’espectador i tenir-lo subjecte quan l’obra gira a poc a poc cap a la tragèdia íntima. La direcció de Llàtzer Garcia condueix bé aquest canvi de to, tot i que la nit de l’estrena encara es percebia una sobreexcitació dels recursos còmics que amb seguretat s’anirà graduant amb el pas de les funcions fins a assolir aquell equilibri tan especial de les dramèdies franceses. L’excel·lent base actoral ja hi és i surt quan l’obra es torna més ombrívola i els personatges comencen a esquerdar-se –fins als més refractaris a l’exhibició de les emocions– i mostrar les entranyes descompostes d’uns homes víctimes del costat fosc de la masculinitat dominant.