Si alguna vegada us trobeu Màrius Serra (Barcelona, 1963) al tren, no el molesteu. Especialment, si el veieu amb un quadern, un bolígraf i uns auriculars amb música. És un dels seus espais de treball preferits, ja que sempre escriu en moviment. En un vagó –de vegades, sense rumb fix –, en un avió, al metro... “En un autobús val més que no, que em marejo”. Com que escriu les seves novel·les a mà, es pot permetre aquesta “extravagància”, com ell mateix defineix. “Ho són les dues coses, escriure mentre em trasllado i a mà. Però, no és potser això una forma més de llibertat i de rebel·lia en els temps que corren?”, reflexiona l’autor.
Cristóbal Polo ( Cadis, 1982) pren nota del seu cas, ja que acaba de publicar Cuadernística (Wunderkammer), en què recull les experiències d’escriptors, artistes i pensadors que han fet dels seus quaderns un laboratori, com ara Paul Valéry, que es llevava cada matí entre les cinc i les sis, encenia una cigarreta i escrivia sense interrupció. Una rutina semblant, però matinant menys, té Juan Manuel de Prada ( Barakaldo, 1970), que disposa d’una ajuda essencial: el seu pare. “Ell passa a ordinador tot el que escric”. I no és poc, ja que la seva última sèrie, Mil ojos esconde la noche (Espasa) té unes 1500 pàgines, dividides en diversos volums. “No sé pas què faré el dia que ja no hi sigui. Espero que quedi molt per això, tot i que, arribat el moment, imagino que hauré de contractar algú i millorar la meva cal·ligrafia, perquè no em veig passant-me a l’ordinador. El bolígraf és més visceral. Et fa mal la mà quan acabes i tens la sensació que la feina està feta”.
Laura Fernández (Terrassa, 1981) admira la tenacitat dels dos i arriba a comprendre’ls. Si bé ella escriu les seves novel·les i relats a ordinador, també practica diàriament l’escriptura a mà. “Tinc molts quaderns que faig servir com a diari i en què plasmo tot el que he escrit durant el dia. Els personatges nous que han anat apareixent, les idees que se m’acudeixen i les que rebutjo... També deixo constància de què és l’últim que he redactat. Resulta molt pràctic de llegir l’endemà, per no perdre el temps i saber on m’havia quedat”.
Irene Vallejo ( Saragossa, 1979) també valora molt el seu temps i, per descomptat, tot el que li passa, ja que pot ser material susceptible per als seus llibres. Tots aquests apunts previs els escriu a mà per una qüestió pràctica, ja que “és fàcil carregar una llibreta o folis solts”. Alguns els deixa a la seva tauleta de nit, ja que “de vegades, em venen idees a hores intempestives. O tinc somnis que no vull que se m’oblidin. No tot el que apunto ho faig servir després, però m’agrada que quedi constància d’aquelles idees que en algun moment m’han semblat bones”. Carlos Zanón (Barcelona, 1966) l’entén a la perfecció, ja que ell també acostuma a tenir un quadern sempre a mà, pel que pugui sorgir. “Si és possible, una Moleskine. Però per prendre notes. Per escriure la novel·la sencera ho veig més complicat. Algú ho continua fent?”. Ana Merino (Madrid, 1971) seria una d’aquelles que aixecaria la mà i que mostraria orgullosa els quaderns de tots els seus llibres, ja que els conserva a les golfes. “Apunto la data, de manera que puc saber on era i com vaig ser de productiva aquell dia. Em dona molta seguretat treballar a mà les primeres versions i gaudeixo moltíssim més del procés”. Afegeix també motius científics: “Els connectors cerebrals d’escriure a mà són diferents dels d’escriure a màquina. A mi m’interessa molt aprofitar una part neuronal concreta per al procés creatiu”. Diversos estudis defensen aquesta teoria. Un dels més recents el van dur a terme investigadors de la Universitat Noruega de Ciència i Tecnologia ( NTNU) i la conclusió va ser que escriure a mà genera més connexions neuronals.
El procés de Flavia Company (Buenos Aires, 1963) va més enllà, ja que no només escriu a mà totes les seves novel·les, sinó que sempre les escriu en un quadern que li ha regalat algú que aprecia. L’única excepció és amb els llibres infantils, que sí que escriu a ordinador. “Amb la resta, no em veig capaç. No ho he fet mai. Sento que hi ha un altre tipus de veritat i de compromís quan escrius a mà”. Igual que Merino, conserva totes les seves notes, incloent-hi les de la seva primera novel·la, Querida Nélida . Tant aquesta com les altres les ha escrit a ploma. “Sempre en porto una a la bossa de mà, i tinta”.
Rodrigo Fresán (Buenos Aires, 1963) escriu a mà “gairebé a cada hora”. Té com a mínim un quadern gran per llibre, en què anota frases i idees que “gairebé sempre m’acaben donant la trama”. Després, té un segon bloc més petit per quan les muses l’agafen fora de casa. “Miro de passar-ho a net després a la llibreta gran, per tenir-ho tot junt. Aquesta llibreta no surt de casa meva, perquè allà hi ha tot”. I què passa amb les idees que rebutja? “Deixo que volin. No les reprenc per a futurs llibres perquè em tornaria boig”. Això sí, malgrat que tot el treball previ està escrit a mà, la novel·la o l’assaig en qüestió el redacta amb l’ordinador. “Sóc esquerrà i em resulta més fàcil. A més, la idea romàntica que la tinta és com la sang, em dol, però és veritat que per fer volar la imaginació és molt útil, si més no, per mi”. També per Eduardo Lago (Madrid, 1954), que acumula més de 500 quaderns al despatx de la universitat on imparteix classes. “Aviat hauré de marxar d’allà i no sé què passarà. Si els porto a casa, la meva família em farà fora. Però, encara que els deixés en un altre lloc, acabaran sorgint nous perquè sempre escric a mà. És com més bé sorgeixen les idees”. Luz Gabás ( Monzón, 1968) hi està d’acord i expressa les seves pors: “D’aquí uns anys, els escriptors acabarem sent els artesans de la paraula, perquè amb intel·ligència artificial es podrà crear una novel·la decent en poc temps. Els que ho fem tot de zero, com fins a ara, i a mà, seremrara avis. Tant de bo m’equivoqui”.
