Fins fa poc, un bufó sense cap possibilitat d’arribar al poder, Nigel Farage es comporta ara com el pròxim primer ministre del Regne Unit, o si més no, com el líder de facto de l’oposició (i això que només té cinc diputats a la Cambra dels Comuns, i en calen 326 per a una majoria absoluta). Va ser evident en el seu discurs d’ahir al centre de Londres, parlant de què farà una vegada a Downing Street, de la seva visió per al país, el programa d’ingressos i despeses, amb un to de serietat allunyada dels gestos histriònics i aquell riure còmic que el caracteritza.
Ultraconservador en qüestions socials i de llei i ordre (immigració, policia, justícia, pàtria...) fins al punt de ser comunament identificat amb el neofeixisme, ell defineix el seu partit (Reforma UK) com de centredreta i euroescèptic, i ara s’ha llançat descaradament a buscar el vot de la classe obrera (antiga esquerra) desencisada amb el laborisme i la gestió de Starmer.
El pla de reducció d’impostos i més despesa pública costaria una fortuna que no diu d’on sortiria
En la seva intervenció d’ahir, va prometre que una vegada al poder tornaria a tots els pensionistes l’ajuda per pagar les factures del gas i l’electricitat a l’hivern (que l’actual Govern ha deixat només per als més necessitats), i eliminaria la restricció que les famílies amb més de dos fills puguin obtenir subsidis addicionals de l’ Estat, una política dels conservadors que ha mantingut Starmer i ha portat mig milió de nens a la pobresa.
Amb això, pretén crear problemes al Labour, que després de la desfeta a les eleccions municipals està revisant aquests plantejaments i preveient una possible marxa enrere que no sap com dur a terme, amb el Tresor tirant en la direcció de l’austeritat i els ministres amb carteres socials en la contrària, després d’haver proclamat al seu dia que les retallades a pensionistes, discapacitats, aturats i famílies pobres, per dures que fossin, eren “imprescindibles” en vista de la situació econòmica, i no hi havia més remei. De sobte, tot i això, sembla que ha trobat per art de màgia els 7.000 milions d’euros que aquella “gestió responsable” hauria estalviat, cosa que dona peu a crítiques d’electoralisme, i que totes les seves decisions van dirigides a conservar el poder, i no al bé comú o a una visió de país. És el que Farage pretén fomentar.
El líder populista va prometre alhora fomentar la natalitat reduint la càrrega fiscal a les parelles casades i als qui tinguin fills, i que no paguin impost sobre la renda els qui ingressen menys de 25.000 euros a l’any, una política que, segons l’ Institut d’ Estudis Fiscals (organisme independent), costaria a l’erari públic entre 70.000 i 100.000 milions d’euros, quan el deute nacional és ja de gairebé dos bilions i el 100% del PIB.
Segons Farage, els diners sortirien de l’eliminació de ministeris i l’ acomiadament massiu de funcionaris a l’estil Trump-Musk, l’enterrament de les polítiques de diversitat i inclusió, l’extracció de més petroli al mar del Nord i l’oblit de l’objectiu d’impulsar l’energia verda per eliminar la petjada de carboni per a l’any 2050. També, possiblement, de reduir l’increment anual de les pensions (que en l’actualitat és un 2,5% o el nivell de la inflació, el que sigui més alt), tot i que va dir això encara no s’ho ha pensat.
El que sí que té clar és que eliminaria la immigració completament (hi hauria el mateix nombre d’entrades que de sortides a l’any), i faria més difícil avortar. Pur trumpisme a l’anglesa.
