No creïs un negoci, crea una marca. La frase és de John Hegarty, una de les ments més brillants a l’hora de crear-ne. L’Església catòlica és, sens dubte, la més gran de la història. Toni Segarra, un geni, ho va pontificar en un llibre. L’elecció del Papa ha tornat a demostrar que central que continua sent, al món occidental, aquesta organització, que ha basat tot el seu èxit pretèrit en la convicció de com n’és d’important la consistència de tots i cadascun dels seus elements, utilitzant la comunicació per ser rellevant. Desconstruïm-la per demostrar la seva perfecta, metòdica i mil·lenària elaboració.
Una marca és un perquè, una missió, una raó per la qual existeix: donar significat a la vida de l’ésser humà és la manera més important de ser transcendent, justament, per a l’individu en persona (llegiu consumidor), tota una proposta de valor. Una marca és un relat, els americans en diuen storytelling, és a dir, una història, ningú no n’ha escrit cap de millor que la Bíblia. Sigui realitat o ficció, és un gran guió per fonamentar la credibilitat dels pilars del projecte. Una marca és un punt de venda, majestuoses són les esglésies, espais impressionants que projecten tot el significant de la institució, centres de veneració pel seu valor simbòlic que dimensionen la importància de la seva propietat.
Una marca és un relat, és a dir, una història, ningú no n’ha escrit cap de millor que la Bíblia
Avui una marca és una experiència, el catolicisme ho va anticipar des de la seva constitució, la celebració de la missa, amb un fort contingut místic, crea un moment únic per als feligresos (els clients) de caràcter experiencial. Una marca és un to i una personalitat, sempre la santa mare Església ha tingut aquell punt doctrinal i moral davant tots aquells amb els quals es relaciona, ho fa en el nom del Pare, generant un model estructural de superioritat, construït des del monòleg, potser l’únic punt feble en l’era de les xarxes socials. El seu logo, una cosa tan simple com la creu, està dotat de tot el simbolisme.
Lee tambiénEl passat és un pròleg
Una marca és coherència, cap no l’ha aplicat amb més rotunditat que el cristianisme. El seu credo ha estat no canviar res de que es va crear, conviccions que són fonaments totèmics. El format de l’elecció papal, on l’execució és la idea (cent persones decidint desconnectades de tot i de tothom), ha paralitzat el món, aconseguint que el líder tingui un paper hegemònic i indiscutible, sine die.
Si les empreses en traguessin algunes conclusions, les seves marques ressonarien més i més bé. Això sí, els seus llegats serien només materials i experiencials com a màxim, no existencials.