Sota el lema “Màfia o democràcia”, el PP ha convocat
a Madrid per al dia 8 una manifestació contra el
Govern espanyol, que encapçala el socialista Pedro Sánchez. Amb el lema esmentat, sense matisos, el líder popular, Alberto Núñez Feijóo, pretén presentar l’actual Executiu amb els trets d’una associació mafiosa que, com a tal, segons va tuitejar dimecres, té un capo. I alhora es postula com a alternativa, suggerint que el seu partit i ell mateix són una encarnació impol·luta de la democràcia.
Es tracta d’una aproximació peculiar a la realitat, per cert allunyada del que s’espera de partits amb vocació de govern, als quals se suposa un respecte elemental a les institucions. Tots sabem el que és la màfia –una associació criminal que roba, extorsiona, prostitueix, comercia amb drogues i assassina els qui se li oposen– i tots sabem el que és el seu capo –el subjecte que opera dalt de tot de l’ associació i, per tant, el màxim responsable de les seves malifetes–.
Del partit en el Govern central, ja sigui de l’actual o de molts dels que el van precedir, se’n poden dir moltes coses, com que ha donat feina a corruptes, presumptes o ja condemnats. Però no coses comparables amb les de la banda d’origen sicilià. És urgent recuperar el decòrum verbal si no volem trencar del tot la confiança dels ciutadans en els òrgans de poder democràtics. No tot s’hi val.
Les presses esguerren moltes feines. Ja fa set anys que Pedro Sánchez viu a la Moncloa i això irrita molt el PP, que ha dedicat un esforç enorme, ara per ara estèril, a fer-lo fora mitjançant un assetjament constant, amb un to que no deixa d’extremar. Les sessions de control del Govern al Congrés dels Diputats han deixat de ser una ocasió per al debat ideològic i social, convertint-se en un pugilat desqualificador entre la dreta i l’esquerra, entre el PP i el PSOE. Els dirigents principals de cada formació, independentment de la funció que tenen encomanada, s’alternen a l’hemicicle llançant crítiques agres al rival, o tornant-les immeditament. En això s’ha transformat la vida parlamentària, fins a aquest punt s’ha degradat. I cap pressa per arribar a la Moncloa pot justificar una destrossa reputacional d’aquesta mena.
El PP torna al carrer associant el Govern central a la màfia, i el seu president, a la figura del capo
Moltes de les campanyes contra el Govern de Sánchez tenen l’origen en filtracions interessades a mitjans afins a l’oposició, en denúncies de sindicats ultradretans i, segons alguns sectors polítics, arriben a trobar en la judicatura el ressò buscat. Això es
podria dir, per exemple, dels casos en què es veuen relacionats la dona o el germà del president i que permeten que l’oposició
presenti la presumpta corrupció sanchista com un entramat familiar, sense que els sembli necessari que, abans d’això, la justícia es pronunciï sobre el tema.
Però també el PSOE té coses a aclarir sobre el cas de la seva militant Leire Díez, que segons diversos àudios acabats de divulgar hauria mantingut contactes amb empresaris investigats o imputats per diversos delictes per obtenir informació comprometedora sobre comandaments de la unitat central operativa (UCO) de la Guàrdia Civil que donen suport a investigacions sobre el Govern o el seu entorn, oferint-los beneficis a canvi. El PSOE es quedarà sense arguments per censurar el modus operandi del PP si no persegueix i castiga aquestes conductes. Per si no fos prou, el PSOE ha donat algunes mostres de tenir la temptació de respondre amb unes tàctiques mediàtiques similars a l’ofensiva del PP, cosa que només crisparia encara més la política i engrossiria les files del populisme.
L’embolic de veritats, mitges veritats, falsedats i falòrnies ha arribat a tal dimensió que ja ningú no se n’escapa. O potser ningú no vol escapar-ne, atès que, si fossin certes les notícies divulgades aquesta setmana, tant el PP com el PSOE haurien incorregut en maniobres que no diuen res de bo d’ells i que, a més a més, poden danyar la fiabilitat de l’ Estat.
Si el PSOE no aclareix el cas de Leire Díez, es quedarà sense arguments per censurar el seu rival
En comptes d’eternitzar-se en la lluita sobre el fang, els grans partits haurien
d’intentar aconseguir un pacte perquè torni la dignitat a l’exercici de la política. Sense aquesta dignitat és un espectacle penós, descoratjador, cada dia més allunyat del compromís social que ha d’animar l’entrada de qualsevol ciutadà en la política.
Si no són capaços d’aconseguir-ho –i res no indica, ara mateix, que ho siguin– almenys s’haurien de limitar a fer ús de les eines que la llei posa al seu abast. Per exemple, el PP podria esperar amb més contenció i prudència l’arribada de les pròximes eleccions.
O podria promoure una moció de censura com la que el 2018 va enderrocar el govern de Mariano Rajoy i va impulsar Sánchez, cosa pel que sembla inviable després dels menyspreus de Feijóo a partits com PNB o Junts, que ara mira de fer responsables de la permanència del socialista.