La nacionalitat és un dret humà fonamental. Ser ciutadà d’un Estat t’atorga, de iure, protecció i drets civils, polítics i socials, com el dret al vot, a la justícia o a la propietat. Tot i això, hi ha 4,4 milions de persones al món a qui es nega aquest dret, segons l’Acnur.
Entre els països on es concentra el major nombre de persones apàtrides o no ciutadanes trobem el cas de la Costa d’Ivori, on, arran de la seva independència el 1960, milions d’immigrants, sobretot d’ascendència burkinesa, van quedar sense nacionalitat. També destaca el cas dels rohingyes, un grup ètnic musulmà de Birmània que ha estat històricament maltractat pel país, i ha patit represàlies constants, expulsions, violència extrema, tortures i assassinats. Actualment la seva població supera el mig milió de persones, que viuen en desplaçaments constants entre els països del sud-est asiàtic.
Tot i això, el problema dels apàtrides s’estén per tot el planeta. Un dels seus principals focus és precisament a la Unió Europea, on més de mig milió de persones manquen d’una nacionalitat reconeguda, i aproximadament dos terços d’aquest total resideixen al nord d’Europa, especialment als països bàltics.
La implosió socialista va convertir en estrangers 25 milions de persones dins dels seus països
El cens poblacional de Letònia del 2023 indicava que gairebé un 9% de la població és considerada “no ciutadana”, un total pròxim a les 190.000 persones. A Estònia aquests ciutadans apàtrides reben l’estatus de ciutadania indeterminada, amb certs drets electorals en eleccions menors com les municipals, però sense la possibilitat de votar en eleccions com les europees. La condició d’aquests individus, que no són reconeguts pels estats on resideixen, es remunta a la independència dels països bàltics de la Unió Soviètica, a començaments de la dècada del 1990.
La nit de Nadal del 1991 Mikhaïl Gorbatxov feia el seu últim discurs com a president de la Unió Soviètica. El referèndum de l’1 de desembre a Ucraïna havia marcat un punt de no retorn per a l’URSS. La seva dissolució s’apressava des de principis dels noranta, i culminava amb la renúncia del pare de la perestroika per Nadal. La implosió socialista, qualificada pel mateix Vladímir Putin com “la catàstrofe geopolítica més important del segle XX”, va convertir en estrangers 25 milions de persones dins dels seus propis països.
Als països bàltics, la independència va arribar una mica abans, i va ser reconeguda per l’URSS el setembre del 1991. Estònia, Letònia i Lituània van ser tres dels països històricament més castigats pel règim comunista. Segons l’ONU, van ser considerats fins al seu alliberament territoris ocupats de facto, amb diverses annexions forçades, deportacions i una migració constant de ciutadans russos propiciada pel Kremlin. Amb el procés d’obertura impulsat per Gorbatxov, la reivindicació nacionalista als països bàltics va donar lloc a manifestacions d’oposició contra els governs socialistes d’aquestes repúbliques. Una de les protestes més recordades va tenir lloc el 1989: la Cadena Bàltica, una cadena humana d’aproximadament 600 quilòmetres que va unir les tres capitals dels estats bàltics i es va estendre a través d’ Estònia, Letònia i Lituània. Les manifestacions als països bàltics van marcar un punt d’inflexió en la lluita per una major autonomia dins de l’URSS. Va esdevenir un dels primers moviments massius i organitzats que van desafiar obertament l’autoritat soviètica, i es va convertir eventualment en un detonant important del procés que culminaria amb la dissolució de l’ URSS. Després de la seva independència, els ciutadans que no residissin als bàltics abans del 1940 o que no poguessin demostrar-ho no van obtenir la nacionalitat, ni tampoc els seus descendents.
La UE va advertir els bàltics pels drets lingüístics, però no pels drets de ciutadania
El 2004 els països bàltics van ingressar a la Unió Europea en el marc de l’ampliació més gran de la història de la institució. Tot i això, la situació dels apàtrides en aquests països no va ser regularitzada. Segons Mariano López de Miguel, historiador especialista en Europa de l’Est, “la UE va fer una estirada d’orelles als bàltics pels drets lingüístics, pero no pels drets de ciutadania”. D’aquesta manera, malgrat la voluntat de defensar aquestes minories, en cap moment no es va obligar aquests països a atorgar la nacionalitat, i per tant han quedat apartats de la ciutadania.
Aconseguir la nacionalitat del país a posteriori suposa també un gran desafiament per a aquestes persones, ja que han de complir certs requisits. En el cas de Letònia, l’ Estat exigeix aprovar un examen sobre la història del país i l’idioma letó, a més de jurar la Constitució letona i ser capaços de recitar l’ himne nacional. Una cosa semblant es demana a
Estònia, on la barrera lingüística sol ser el principal obstacle per accedir a la nacionalitat, ja que els apàtrides són majoritàriament russòfons. Malgrat els desafiaments, el nombre d’apàtrides als països bàltics ha disminuït els últims anys. Això es deu a múltiples factors, com migracions o el recanvi generacional en països que tenen un nombre de població
reduït, encara que cal destacar que també s’han atorgat ciutadanies temporals a ciutadans apàtrides per pressions de
la UE.
La discriminació social als apàtrides als països bàltics continua sent avui dia un problema. “Malgrat que s’ha mitigat amb els anys i existeixen els matrimonis mixtos entre ciutadans russòfons i ciutadans bàltics, continua havent-hi una xenofòbia de facto”, explica De Miguel. El sentiment antirús als països bàltics s’ha accentuat els últims anys a causa de la invasió a Ucraïna del 2022, on com a la resta d’Europa hi ha hagut un procés de rearmament, i són els apàtrides russòfons els que estan pagant els plats trencats de les polítiques nacionalistes de la Federació Russa.
Des de la invasió a Ucraïna del 2022, s’ha accentuat el sentiment antirús als països bàltics
La situació podria empitjorar si aquests països continuen fent passos cap a un nacionalisme exacerbat, cosa que deixaria encara més de banda la situació dels apàtrides motivats per un creixent sentiment antirús. Cal recordar que Rússia té frontera terrestre directa amb Lituània a través de l’enclavament de Kaliningrad i, com ja va passar a Ucraïna, la discriminació a la població russa podria tensar excessivament les relacions amb el Kremlin.