L’ex primer ministre britànic Harold Wilson comparava el Labour amb un autobús, i deia que, si va de pressa, tothom està marejat i callat, però que així que es para, els passatgers comencen a discutir sobre el camí a seguir. Ara està aturat.
El primer ministre britànic, Keir Starmer, un tecnòcrata electoralista sense cap altra ideologia que mantenir-se al poder, voldria donar als diputats i els votants del Labour –i, de passada, a tot el país– una pastilla per dormir com un tronc els pròxims deu anys, perquè li deixin treballar en pau i es despertin quan hagi acabat el “projecte de reconstrucció nacional”.
Fins a 200 diputats prefereixen impostos més elevats als rics abans que retallar els ajuts als pobres
El problema és que ara hi ha pastilles per a tot (fins i tot per aprimar-se), però les grans farmacèutiques encara no han descobert aquesta, la d’adormir els votants, que tindria compradors arreu del món disposats a pagar-ne una fortuna. L’autobús laborista va començar el viatge amb revolts (la retallada dels ajuts als pensionistes, la pujada dels impostos als grangers i l’escàndol dels regals de roba i entrades a concerts i partits de futbol al mateix Starmer i els seus ministres mentre imposaven l’austeritat a la gent, l’equivalent a inferior escala de Boris Johnson tancant el personal a casa durant la pandèmia i celebrant festes a Downing Street), però els viatgers no s’han marejat. I a la primera parada per posar benzina, menjar un entrepà i anar al lavabo, ha sorgit una discussió en tota regla sobre la ruta que cal seguir.
Starmer ja havia decidit un camí, que era retallar l’ajuda exterior i l’ Estat de benestar, amb especial èmfasi en els subsidis per discapacitat, per atendre els desitjos de Donald Trump que el Regne Unit (i tot Europa) gasti més en defensa, i de passada demostrar als mercats i als votants que el Labour no és un malgastador que recorre a la targeta de crèdit sense pensar en el demà, sinó un gestor prudent de les finances.
Però a l’àrea de servei que hi ha just abans d’arribar al primer any del mandat, Starmer s’ha trobat que molts dels passatgers (fins a 200 diputats) es neguen a pujar a l’autobús si no hi ha un canvi de direcció, amb l’argument que un Partit Laborista que no ajuda els més necessitats i es comporta com la dreta no té cap mena de sentit, i aquest no és el bitllet que ells van comprar.
Així doncs, Starmer, per evitar un motí i una rebel·lió parlamentària malgrat l’aclaparadora majoria absoluta, ha tret el mapa i canviat la ruta. La supressió dels ajuts als pensionistes per pagar el gas a l’hivern serà modificada de manera que un nombre més elevat hi tingui accés, i els subsidis a les famílies pobres no posaran el límit en dos fills, i que a partir d’aquí cadascú s’apanyi. El que falta veure és si és prou perquè a la pròxima parada no hi hagi cap altra rebel·lió.
El Govern (i especialment la ministra d’Economia, Rachel Reeves) no n’ha sortit ben parat, després de fer l’efecte que no té una estratègia ni una visió del camí que cal seguir, i el seu únic criteri és l’electoralisme. Les retallades que fa només uns mesos es van vendre com a “essencials” i un exemple de responsabilitat en vista de l’enorme deute públic ara són perfectament prescindibles. Una pujada d’impostos (una més) per compensar la despesa addicional d’uns 10.000 milions d’euros sembla inevitable. Tot plegat augmenta l’escepticisme de la gent i la creença que tots els polítics són iguals.
L’autobús laborista està preparat per reprendre el camí amb gairebé tothom a bord (n’hi ha que ja han baixat de l’autobús), i amb una ruta menys muntanyosa. Cal veure si va enlloc.
